Fill d’Enric de Borgonya i net per part de mare d’Alfons VI de Castella. El 1128 es rebel·là contra la seva mare i tutora Teresa a les comarques del Douro i del Minho, i després de vèncer-la a San Mamede s’apoderà del govern efectiu de Portugal. Anys més tard, envaí Galícia (1137) i ocupà Tui, ciutat en la qual pactà amb Alfons VII de Castella i li prometé fidelitat. Cap al 1139 feu una incursió pel Tejo i derrotà els musulmans a Ourique. A partir d’aleshores, Alfons es titulà rei de Portugal, nou estat cristià independent. El 1143 es feu vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometé a pagar un tribut anual a canvi de protecció pontifícia que no implicava, però, el reconeixement com a rei. Sembla que per aquesta època el seu cosí, l’emperador Alfons VII de Castella-Lleó, li reconegué el títol de rei de Portugal. Cap al 1147 conquerí Santarem. Poc temps després, amb l’ajuda d’uns croats que anaven a Terra Santa, conquerí Lisboa (1147). El 1158, prevenint un atac de Ferran II de Lleó i Sanç III de Castella, fills d’Alfons VII, que intentaven apoderar-se del regne de Portugal i repartir-se'l, Alfons tornà a envair Galícia. El 1165, però, pactà a Pontevedra amb Ferran II i li cedí en matrimoni la seva filla Urraca. Després de prendre Évora i Cáceres (1169), Alfons partí cap a Badajoz, on s’enfrontà amb Ferran II. Aquest el derrotà i el feu presoner, però no s’aprofità de la victòria, sinó que li exigí solament la devolució dels territoris d’Extremadura i de Galícia. El 1179, Alfons veié coronada la seva obra amb el reconeixement del títol regi pel papa Alexandre III.