La geografia
La part plana del municipi és constituïda per dipòsits al·luvials, quaternaris; les zones muntanyoses, en part aïllades, situades sobretot al NW i al S del terme, són formades de materials calcaris mesozoics, que a l’extrem meridional són en contacte amb les laves traquítiques del Logudor. Diversos cims ultrapassen els 300 m; el més elevat és el mont Dolla (437). De S a N, el litoral es desplega en una costa d’uns 90 km, des del cap de Pòllina fins passada la punta de la Guixera, on hi ha una setena part de platges i la resta és rocosa. La primera part, fins a la ciutat de l’Alguer, té petites cales —cala del Canal de l’Home Mort, cala del Cànter, cala Bona—, i alguns escullats com el Tro; a partir del petit promontori on és construïda la ciutat, la costa dibuixa vers l’W la suau badia de l’Alguer, amb platges sorrenques —Sant Joan, el Lido, les Bombardes—, després esdevé espadada —cap de la Galera, punta del Lliri—, segueix amb l’excel·lent recer natural del port del Comte, obert vers el S, amb la cala i el poble de Tramariu a la riba occidental, que acaba en la immensa mola calcària del cap de la Caça, a la costa oriental del qual hi ha la gruta Verda o de l'Altar i la gruta dels Recams, i a la costa occidental, les grutes de Neptú, amb l’escala del Cabirol; més enllà del cap de la Caça, la costa, espadada i inhospitalària, pren la direcció N i presenta la cala d’Infern, la punta Cristall i la punta de la Guixera (230 m alt); més enllà, la costa és més baixa i, passada la platja del Portitxol, la costa del terme s’acaba a la caleta de Bautine Sale. Al llarg del litoral es troben diverses illes: l’illot de la Magdalena, dins la badia de l’Alguer i al N de la ciutat; l’illa Foradada, davant les grutes de Neptú, i més al N, l’illa Plana. El terme és drenat per diversos rierols que desguassen a la mar i, sobretot, pel riu Barca, que rep diversos afluents (Filibertu, Sassu, Serra) i desguassa a l’estany del Càlic, llac litoral que comunica amb la mar aproximadament al centre de la badia de l’Alguer.
La gruta de Neptú
© Xevi Varela
La demografia i l’economia
La població del municipi ha sofert oscil·lacions importants. La primitiva població sardolígur fou expulsada i la vila fou repoblada amb catalans a partir del 1372. Després d’un període de prosperitat econòmica i demogràfica, que durà fins al començ del segle XVI i que feu pujar la població fins al voltant de 10.000 h, l’Alguer patí tres epidèmies greus en l’espai de cent anys (1581-82, 1652, que despoblà la ciutat, i 1681), que, unides a la decadència econòmica, produïren una forta davallada demogràfica. Així, el 1688 tenia 3.155 h, el 1698, 4.800 h i no assolí la població que tenia al segle XV fins al començament del segle XX. D’aleshores ençà, la població s’ha incrementat, en beneficiar-se de les millores generals en les condicions de l’illa, sobretot de la desaparició de la malària a partir de la campanya de 1948-50, i de la immigració, sarda durant el període 1950-70 i extracomunitària durant els anys posteriors. L’evolució de la població durant el segle XX ha estat d’increment constant: 12.374 h el 1921, 26.688 h (1961), 36.378 h (1981), 39.372 h (2001) i 42.289 (2006). Gairebé la totalitat de la població es troba aglomerada a la ciutat, on hom parla català. Des de la colonització catalana (1354-72), el català s’hi ha mantingut ininterrompudament i, amb el temps, donà lloc a un dialecte diferenciat. (alguerès). Els algueresos de parla catalana s’anomenen ells mateixos catalans i no sards, gentilici aplicat a la resta d’habitants de l’illa. Pel que fa a l’economia, l’agricultura és en retrocés, tant en superfície dedicada com en producció. Aquesta pèrdua de pes relatiu és acompanyada, però, d’una progressiva especialització i recerca de qualitat, especialment en la producció oliera i enològica. La pesca, si bé és en franc retrocés, tradicionalment ha estat una de les principals fonts de riquesa. El corall té una importància particular, i ja en els temps medievals rebé la protecció dels reis catalans (privilegi de Pere III, 1384; Ordinacions sobre l’art del pescar dels coralls, 1493); l’any 1953, la creació de l’Escola del Corall (1953) estimula el treball d’aquesta matèria. Paral·lelament, l’activitat nàutica és en constant augment. El port és un dels elements característics més importants de l’Alguer. Si antigament ho era per la pesca, el corall i el comerç marítim, ara ho és per l’activitat nàutica i esportiva, que compta amb uns centenars d’embarcacions estacionades. També urbanísticament i estèticament, el port està canviant d’aspecte amb la realització d’un passeig, projectat per l’arquitecte barceloní Joan Busquets. L’Alguer, ja al començament dels anys cinquanta, fou un territori pioner a l’illa de Sardenya en l’expansió del turisme, un sector que creix constantment i que des de les darreres dècades del segle XX domina totalment l’economia algueresa. En termes absoluts, el moviment turístic alguerès s’ha incrementat durant els anys vuitanta i noranta gairebé el 40%. L’any 2000 el nombre d’hotels era de 37 (amb un total de 6.276 places), als quals cal afegir un alberg de la joventut i 4 càmpings. El nombre d’ocupacions turístiques fou, el mateix any, de 700.000, majoritàriament visitants italians, nombre que correspon aproximadament al 10% del total de Sardenya. L’èxit del turisme ha estimulat les iniciatives d’allargament de la temporada (més del 30% de l’ocupació hotelera en període hivernal a la dècada dels noranta), com ara la construcció d’un modern palau de congressos, l’organització d’activitats com ara la celebració del cap d’any a l’Alguer, etc. El turisme també ha afavorit el desenvolupament d’activitats subsidiàries, en particular el comerç (alimentació, i artesania). Aquest auge ha tingut la seva correspondència urbanística: construcció d’estructures comercials mitjanes en la perifèria de la ciutat, proliferació de botigues artesanals, locals de restauració i recreació, etc. L’aeroport ha experimentat també un creixement de les connexions tant italianes com internacionals (670.000 passatgers el 2000). Perspectives d’ulterior creixement van acompanyades de l’ampliació de l’aeroestació, en curs el 2002. Igualment ha millorat la comunicació viària, amb l’obertura de la nova autovia entre l’Alguer i Sàsser. Recentment, amb la institució del parc de Port del Comte i la reserva natural del cap de la Caça, l’Alguer ha impulsat la conservació i la protecció del seus entorns naturals.
La ciutat
Interior de la catedral de l’Alguer
© Rossend Gri i Casas
La ciutat (algueresos; anomenada també Barceloneta), cap de partit judicial i seu del bisbat de l’Alguer, és construïda damunt un petit promontori que des d’una altitud d’uns 20 m s’inclina suaument cap a la mar fins a una altitud de 7 m. La part vella, voltada d’aigua per tres costats, conserva encara l’estructura catalana (no hi ha rastre de l’antiga ciutat genovesa) i bona part de les muralles, amb sis torres (de porta de Terra —anomenada popularment “lo Portal"—, de Sant Joan, de l’Esperó —dita també de Sulis—, de Sant Jaume, de Sant Elm i de la Magdalena). L’Alguer, d’orígens desconeguts, era ja una plaça forta al començament del segle XIII, sota el domini genovès dels Doria; després de la conquesta de la ciutat per Pere III de Catalunya-Aragó el 1354, les muralles foren reconstruïdes, i després ho foren novament al segle XVI. El consell municipal era constituït per un conseller en cap, cinc consellers, un clavari i un mostassaf, la qual organització perdurà mentre Sardenya formà part de la confederació catalanoaragonesa. Els monarques catalans tingueren l’Alguer per la base del seu poder polític al nord de Sardenya i li concediren privilegis econòmics per enrobustir-la. Així, el 1355, Pere III eximí els algueresos de pagar tot dret i atorgà a la vila iguals privilegis que a Sàsser, és a dir, els mateixos que a Barcelona. Al llarg del segle XIV, la vila prosperà, rebé nous privilegis econòmics i augmentà el terreny de la seva jurisdicció. Amb el progrés econòmic i demogràfic i la importància militar i política (el 1460 Joan II hi nomenà un lloctinent de procurador i, uns quants anys després, un veguer per a l’administració de justícia; el 1501, l’Alguer ja porta el títol de ciutat; nombroses personalitats hi feren estada, entre d’altres, Carles V el 1541), la població s’engrandí durant els segles XIV, XV i part del XVI. Després vingué la decadència econòmica i demogràfica a partir del segle XVI fins al XIX. El 1853 deixà d’ésser plaça fortificada i les muralles començaren a ésser destruïdes per la part de terra, vers on es produí la creixença. El nucli antic manté els carrers estrets i irregulars típics de les ciutats medievals, amb noms que denoten el seu origen català (carrers de la Barceloneta, de Mallorca, de Menorca) i un bon nombre de construccions dels segles XVI al XVIII, entre les quals hi ha el palau de Ferrara, exemple de gòtic civil català del segle XVI; la catedral, també d’estil gòtic tardà català, construïda entre el 1586 i el 1590, de la qual es conserva la torre octagonal, la porta lateral (la porta principal gòtica fou substituïda al segle XIX per una de neoclàssica) i el cor primitiu, el dosser, el frontal i els canelobres de plata barrocs de l’altar major; l’església renaixentista de Sant Miquel, abans pertanyent als jesuïtes, edificada el 1612 amb un altar barroc. El terme municipal comprèn també els agregats de Fertília, Maristel·la i Santa Maria de la Palma i els veïnats de Vallverd, Mamuntanes, el Llatzeret i Tramariu, ultra nombroses cases disseminades. A la darreria del segle XX hom construí nous barris residencials en la perifèria (Sant Miquel, Santa Anna, el Carme, la Taulera i l’Escaleta). Escampades al llarg de la costa del terme hi ha un bon nombre de torres construïdes els segles XVI i XVII per lluitar contra la pirateria, entre les quals hi ha les de Pòllina, del Llatzeret, del Lliri, Nova, del Tramariu, de la Penya i del Portitxol. El port fou, des del segle XIV fins al començ del XVIII, el centre quasi exclusiu de les comunicacions directes entre Sardenya i els Països Catalans. Tanmateix, les seves dimensions reduïdes feien que els estols d’una certa importància s’arreceressin al port del Comte.
La vida cultural
Des de la colonització catalana (1354-1372), el català s’hi ha mantingut ininterrompudament i, amb el temps, donà lloc a un dialecte diferenciat. Durant el segle XX, els esforços i iniciatives per a preservar aquesta variant de català han estat el centre de la vida cultural de la ciutat (alguerès). El 2004 nasqué Catalan TV, una televisió local amb l’objectiu de promoure la llengua i la cultura catalanes i que emet la meitat de la seva programació en català. Des del 2009, hi ha una delegació permanent de la Generalitat de Catalunya, l’Espai Llull.
La història
El territori del terme de l’Alguer conserva dades arqueològiques importants: la necròpoli eneolítica d’Anghelu Ruiu, algunes restes de la cultura nuràgica, com el nurag de la Palmavera, restes romanes de la Presoneta. Després no en tenim més informació fins l’any 1102, que els Doria genovesos ocuparen i fortificaren la població arran del port i estengueren llur hegemonia pel Logudor. La vila, expugnada efímerament l’any 1283 pel pisà Andreotto Saracino, tenia una població mixta sarda i lígur. Pel tractat d’Anagni (1295), el papa Bonifaci VIII cedia Sardenya a Jaume II de Catalunya-Aragó. Després de la lluita contra pisans i genovesos (1323-26), Sardenya esdevingué un territori de colonització catalana, del qual l’Alguer n’és el darrer reducte, després d’un domini de quatre segles. Amb motiu de la segona revolta a favor de Gènova de la població sardolígur de l’Alguer en l’espai d’un any, Pere el Cerimoniós assetjà i prengué la plaça el 1354 i hi establí un fort nucli de catalans al costat dels pobladors anteriors. Havent participat aquests darrers en una nova rebel·lió, Pere III decretà, el 28 de setembre de 1372, l’expulsió de tots els “estrangers i sards” de l’Alguer, i el repoblament de la vila amb els seus súbdits: fou totalment repoblada amb gent principalment del Penedès i del Camp de Tarragona. La ciutat esdevingué la porta d’entrada a l’illa venint de Catalunya i, poderosament fortificada, fou la base del poder militar català a tot el N de Sardenya, a l’anomenada governació del cap de Sàsser i del Logudor. Una sèrie de privilegis econòmics i polítics (Alfons el Magnànim concedí a la ciutat la llicència de batre moneda local de coure) estimularen l’engrandiment de la població i l’apogeu de l’Alguer semblà mantenir-se fins al temps de Carles V, però després la política econòmica i militar dels Habsburg a la Mediterrània i les pestes menaren a la decadència de la ciutat durant la resta del segle XVI i el segle XVII. Durant la guerra de Successió, seguí el destí general de l’illa: pel tractat de Londres (1718), Víctor Amadeu II de Savoia esdevingué rei de Sardenya, i tingué lloc un fort declivi del català entre els sectors dominants i benestants de la ciutat.
Les relacions dels algueresos amb la resta dels catalans foren represes a mitjan segle XIX (correspondència J. Frank-M. Milà i Fontanals, 1869-70; estada d’E. Toda a l’Alguer, 1886). El 1902 fou fundada la primera Agrupació Catalanista, alguns membres de la qual assistiren, l’any 1906, al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. L’Agrupació es transformà aviat en el Centre Catalanista La Palmavera, que aplegà al seu voltant els catalanistes algueresos, però no sobrevisqué la Primera Guerra Mundial. De la missió enviada l’any 1922 per l’Institut d’Estudis Catalans nasqué una segona tongada de relacions relativament estables amb Barcelona.
Després de la Segona Guerra Mundial, proclamada la República Italiana, el 25 de febrer de 1948 Sardenya rebé l’estatut d’autonomia, que en molt poc, si no en res, millorà la posició de l’alguerès. Des dels anys seixanta ençà, la ciutat ha conegut un considerable dinamisme gràcies a l’estímul turístic, sector en el qual s’ha situat al capdavant de l’illa de Sardenya. Simultàniament, la lluita per a la preservació de l’alguerès ha esdevingut un punt destacat de les iniciatives cíviques. El 2002 fou elegit síndic de l’Alguer, Marco Tedde, cap d’una coalició de centredreta composta per Forza Italia, Alleanza Nazionale, Partito dei Popolo Sardo, Unione di Centro i el partit dels Sardistes, substituint en el càrrec Tonino Baldino; l'any 2007 fou reelegit en el càrrec. Posteriorment han ocupat el càrrec Stefano Lubrano (2012) i Mario Bruno (2014), ambdós al front de coalicions d'esquerra. L’any 2018 es creà el Consell de la Llengua Catalana, que agrupava onze entitats defensores del català a l’Alguer, i l’Institut d'Estudis Catalans obrí una seu a la ciutat.