El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l’extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s’entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d’inspirar-se en “les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador” i en l’esperit de germanor, essent com eren “delegats de la Providència per a governar les tres branques d’una família, la nació cristiana”; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d’Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Però la Santa Aliança no passà d’ésser un gest retòric al gust de l’època, i el mateix Metternich la qualificà de " monument vide et sonore ". Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l’acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l’ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d’Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i l’aplicació del principi d’intervenció, restringit d’antuvi al cas d’una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l’Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l’estabilitat d’aquests. En virtut d’aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d’afeblir l’Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d’aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l’esperança d’una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del pretendent.