Situació i presentació
Situat al límit amb la Llitera, limita al NW amb els municipis de Tamarit i el Torricó, de la Llitera, i amb els segrianencs de Lleida al SW (en el sector on hi ha Sucs, Suquets i Raimat), Alguaire i Almenar, a l’E, i amb l’enclavament de Malpartit (Torrefarrera) al SE.
El terme s’estén a l’extrem nord-occidental de la comarca, entre la clamor d’Almacelles a ponent (curs d’aigua canalitzat que marca el límit històric entre el Regne d’Aragó i el Principat des del 1305, el qual separa modernament les províncies d’Osca i de Lleida i les comarques de la Llitera i el Segrià) i el canal d’Aragó i Catalunya, que travessa el territori a l’extrem de llevant.
El municipi, que ocupa el sector de plataformes entre el Segre i el Cinca, té dues zones morfològiques ben diferenciades. L’oriental és un planell conegut pel Pla, superfície inclinada de N a S (de 300 a 320 m d’altitud) amb sectors com el pla de Fonollet i el pla del Coscollar, un marge oriental més elevat (al peu del qual corre l’esmentat canal d’Aragó i Catalunya) i turons isolats com el de la Caperutxa (351 m), que domina la Saida; a ponent, el Pla s’acaba amb un escarpament vigorós que domina la zona enfonsada amb un desnivell de 40 a 50 m, on es destaquen unes serres de forma sinuosa com la de Pedregals o la de la Llengua Eixuta (318 i 295 m) i turons testimonis avançats com lo Vilot, damunt el poble; hi ha les partides del Mas del Lleó, la Sarra, el Coscollar, el Mas del Rull i Pedregals.
La zona occidental, enfonsada, és formada per una juxtaposició de depressions que corresponen a valls fluvials amb una cubeta de fons pla, dilatada a la part mitjana, amb una sortida a ponent sovint estreta, entre turons isolats (aquestes unitats s’anomenen fondos: el fondo de l’Ametller, el de Sant Borràs); hi ha les partides de la Llengua Eixuta, l’Olivar, Piconill, la Bassa d’en Borràs, l’Obac, Bassa la Gralla, el Fondo de l’Ametller, la Vall Fonda i la Pleta Major. Com ja s’ha dit, el terme s’acaba al NW i a l’W per la clamor d’Almacelles (o Amarga, o Salada, o simplement la Clamor), que forma la llacuna d’Almacelles i va a desguassar al Cinca entre Saidí i Fraga.
Pel març del 1990 es va inaugurar el nou pantà d’Almacelles, el qual té capacitat per a uns 170.000 m3 d’aigua i permet proveir els habitants del cap municipal.
El terme comprén el poble i cap de municipi d’Almacelles i el llogaret d’Almacelletes (també anomenat la Saida o la Saira). El principal eix de comunicació és la carretera N-240 procedent de Lleida i en direcció a Montsó, que travessa el territori en direcció SE-NW i que modernament evita el pas pel nucli urbà vorejant el poble per llevant. Una carretera local vers el NE va fins a Alfarràs, on enllaça amb la C-26 i l’N-230, i una altra vers el S mena a Sucs, Gimenells, Vallmanya i Alcarràs, on entronca amb la A-2. Travessa també el terme la línia del ferrocarril de Lleida a Saragossa, que té estació al poble.
La població i l'economia
En el fogatjament del 1365 Almacelles tenia 51 focs. Les torbacions del segle XV ocasionaren una pèrdua de població: en el cens del 1479 els focs van inclosos en els de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida, però en el fogatjament del 1515 només consten 14 focs (7 focs a la Saira). La població anà disminuint encara fins a la guerra dels Segadors, quan es convertí en un despoblat. La població moderna ha rebut un gran impuls, tot i que partí d’una situació de despoblament total a l’inici del segle XVIII; el 1787, any del cens de Floridablanca, el poble tenia 192 h, que habitaven cases de nova construcció.
Quan es creà l’ajuntament constitucional el 1836, la població tenia només 356 h, però el progrés ja no es deturà malgrat les guerres, les epidèmies i les males collites del segle, progrés que rebé un impuls definitiu amb l’arribada de l’aigua del canal d’Aragó i Catalunya (1910). Així, doncs, el 1860 ja es comptaven 1.138 h i el 1900, amb els nous regatges, s’havia passat a 1.411 h. El 1930 es censaren 3.128 h i el 1960 en tenia ja 4.537, que continuaren augmentant: 4.992 h el 1970, 5.086 h el 1975, 5.321 h el 1981 i 5.496 h en el cens del 1991. A partir de la dècada de 1990, però, la població començà a patir petites oscil·lacions, tot i que la tendència general fou la de seguir creixent, de manera que el 2001 hi havia 5.659 h i el 2005, 6.056 h.
Els regatges moderns (canal d’Aragó i Catalunya i séquies derivades que arriben a tot el terme, com les del Mas del Mingo o la de l’Olivar) han convertit els altiplans d’Almacelles, tradicionalment terres de cereals, farratge i camps de pastures (a l’hivern baixaven els ramats procedents del Pallars i dels Pirineus), en un territori intensament conreat on predomina el regadiu sobre el secà. Els conreus més estesos continuen essent els farratgers (alfals) i els cereals (blat, ordi i blat de moro). Altres conreus menys importants que cal destacar són el gira-sol i els arbres fruiters, que a l’inrevés que en altres municipis de la zona, aquí tendeixen a disminuïr en rel·lació als cereals. En els darrers anys del segle XX, tant el terreny forestal com les pastures permanents, tendiren a disminuir.
Quant a la ramaderia, augmentà significativament durant les dues darreres dècades del segle XX i modernament juga un paper important dins del sector primari. Destaca sobretot la cria d’aviram, el bestiar porcí, el boví i l’oví. També cal esmentar l’augment de la cria de conilles mares.
A part les empreses agro-pecuàries de tipus cooperatiu (Cooperativa del Camp L’Almacellense, que comercialitza adobs entre els seus associats; entre d’altres, que comercialitzen fruita, pinsos, etc.), la base industrial és formada per diverses empreses d’origen local dels sectors de la construcció, agroalimentari i metal·lúrgic, principalment.
El dia destinat a mercat setmanal és el dijous. El primer cap de setmana de maig se celebra la fira Fidal. Pel que fa als serveis sanitaris, Almacelles disposa d’un centre d’assitència primària (CAP). Quant a l’ensenyament, aquest és cobert fins el batxillerat en un centre que, a més, imparteix cicles formatius. Un centre privat imparteix cicles formatius enfocats al món agrari. El Centre de Sant Joan de Déu per a disminuïts psíquics és situat 3 km al SE del nucli urbà, vora la carretera N-240 (en l’antiga finca del Mas de Lleó).
El poble d'Almacelles
El poble d Almacelles es troba a 247 m d’altitud, al sector de ponent del terme. Una de les peculiaritats del poble és que no es troba situat, com molts d’altres, al voltant d’un nucli central, sinó que, més aviat al contrari, els carrers són disposats de forma rectilínia. En efecte, el nucli antic, de carrers en quadrícula, s’anà expandint seguint la carretera N-240, que durant molts anys travessà el nucli urbà i actualment voreja el poble per llevant. Al novembre del 2009, la Generalitat de Catalunya declarà aquest nucli antic bé cultural d’interès nacional.
Cal esmentar l’església parroquial que venera la Mare de Déu de la Mercè. Bastida en pedra a partir del 1773, és una obra feta dins els cànons de l’art neoclàssic, de façana austera amb gran portalada d’entrada i una rosassa; el campanar és de torre quadrada, amb rellotge, i s’eleva per damunt de tot el poble. La plaça de l’Església és adornada amb una reproducció de la pedra mil·liar que es relaciona amb la calçada de l’època de la dominació romana que passava per aquest terme. A migdia del poble hi ha la zona esportiva i la capella de Sant Antoni Abat, neoromànica. Al final de la dècada de 1950 es prolongà el nucli urbà pel SE, a la dreta de la carretera N-240, amb els habitatges anomenats les Cases Barates.
La vida cultural i esportiva del poble és dinamitzada per diverses associacions i entitats, entre les quals destaca per la seva activitat l’Agrupació Recreativa Cultural Almacellenca (ARCA), creada el 1965. L’any 1999-2000 es va inaugurar el modern Centre de la Cultura. Cal esmentar, també, la Sala Polivalent i el recinte de les piscines municipals.
Almacelles celebra la festa major el 24 de setembre, per la Mare de Déu de la Mercè, que és la patrona de la vila, amb cercavila de gegants i capgrossos i el tradicional castell de focs de cloenda. Però la festa més representativa d’aquesta població és l’anomenada festa de l’Aigua, el 2 de març, creada per a commemorar l’arribada al poble de l’aigua del canal d’Aragó i Catalunya el 1910. En aquesta festa és tradicional la desfilada de carrosses i la pressència de trabucaires, grallers i la banda de música.
Altres indrets del terme
Almacelletes i la Mare de Déu de l'Olivar
El llogaret d’Almacelletes o la Saida (popularment la Saira) es troba a 8 km del cap municipal, a l’extrem de llevant del terme, vora el canal d’Aragó i Catalunya; l’església és dedicada a Sant Jaume i té un disseminat d’antigues masies que sovint s’han adequat com a segona residència de gent d’Almacelles. Esmentat ja el 1148 en la carta de poblament d’Almenar, era una torre o casa forta que anà, de sempre, unida a Almacelles. De l’antic castell de la Saida, situat sobre un promontori conegut amb el nom del tossal de la Caperutxa, fins fa poc solament en restava part d’una de les torres; de fet va ser espoliat a poc a poc per les diferents famílies que construïren les seves cases a l’entorn, i els darrers vestigis foren substituïts per una torre emissora d’Hidroelèctrica de Catalunya. Fou un punt crucial de les set carrerades o cabaneres que facilitaven la transhumància ramadera dels Pirineus a la vall del Segre. La festa major se celebra el 25 de juliol, per Sant Jaume.
A la part meridional del terme, a uns 500 m del nucli urbà, hi ha la capella de la Mare de Déu de l’Olivar, una capella que estava en estat ruïnós, però que va ser reconstruïda i recuperà l’aspecte original; la que hi ha actualment és més còmoda i més gran que l’anterior. A més, la imatge de la Mare de Déu que era venerada en l’antiga construcció, de fang i també molt malmesa, va ser substituïda per una de nova de fusta. Cal destacar que la paret del fons d’aquesta nova capella és una roca amb un forat on hi ha la figura de la Mare de Déu. S'hi celebra un aplec el dia 1 de maig.
Les restes arqueològiques
El tossal del Vilot, amb una alçada d’uns 300 m i de forma cònica ben peculiar, domina la població d’Almacelles des del NE, de la qual és separada per la via del ferrocarril. Es tracta d’un testimoni isolat de la superfície culminant del terme a causa dels processos erosius desenvolupats durant el quaternari i fins a l’actualitat. És format per espesses capes de margues i argiles que alternen amb gresos sedimentats durant el Miocè i que corresponen a l’anomenada formació de Sarinyena que s’estén cap a l’E. Pel que fa a l’aspecte arqueològic, al vessant NW i a la part S-SW s’han pogut recollir evidències d’ocupació humana (ceràmiques a mà de superfícies rugoses i espatulades), almenys des d’algun moment del bronze final i posterior (primer ferro). També s’hi han recuperat ceràmiques d’època medieval i moderna decorades amb línies de manganès, gris medieval, vidriades de diferents colors i fragments de plats catalans decorats.
Dins del terme d’Almacelles també s’han documentat dos jaciments d’època ibèrica: la Torre del Barbut i lo Tossal de la Caperutxa. Pel que fa al primer, es tracta d’un lloc d’habitació d’estructures peribles i és situat en un esperó separat de la serra que divideix la vall del Segre i la del Cinca per un petit coll, avui molt modificat, on hi ha una torre cilíndrica (coneguda popularment com Ermita del Diable i feta de maçoneria, a excepció de la porta i la darrera filada, que són de totxo) amb aprofitament d’algun molí barquiforme pertanyent a l’esmentat poblat, de datació moderna. S'hi han trobat trossos de ceràmica a mà i a torn de diferents tipus, i també molins barquiformes. El jaciment de lo Tossal de la Caperutxa és un lloc d’habitació sense estructures on s’han recuperat fragments de ceràmica a mà i a torn d’època ibèrica, i també ceràmica gris medieval i vidriada a corda seca.
Durant la primera meitat del segle XX es descobrí, a 1 km al SW del poble, el traçat d’una calçada que s’ha identificat amb la via romana que portava de Lleida a Osca, via a la qual pertany una interessant pedra mil·liar, de forma cilíndrica trobada 1 km més enllà de la Clamor, de l’època de l’emperador Claudi (segle I) i amb una inscripció (es conserva al Museu d’Arqueologia de Lleida).
La història
La població primitiva s’establí al ja esmentat tossal del Vilot i hom opina que ja existia en època de dominació romana. També amb el nom actual la població existia en època àrab, ja que figura en els Termini antiqui Ilerde (1172), quan descriu els límits del municipi lleidatà els darrers anys del domini islàmic. Aquests límits ja passaven llavors per la clamor d’Almacelles o Amarga. Per tant Almacelles ha format part, de sempre, de l’àmbit territorial lleidatà i segrianenc.
Aquests altiplans i fondalades foren conquerits per Ermengol VI d’Urgell en nom de Ramon Berenguer IV, i ací no romangué població sarraïna. Almacelles devia estar ja en mans cristianes a la conquesta de Lleida (1149), ja que les terres de la Llitera i del Baix Cinca havien estat conquerides mesos abans. El lloc, però, no fou repoblat fins al regnat d’Alfons I (1162-96). Alfons hauria concedit als nous habitants, procedents de la Noguera i del Pallars, la lliure possessió de les heretats, cases i alous dels sarraïns amb la sola prestació dominical de cent cafissos anuals de blat, pagadors per Sant Miquel (29 de setembre).
Com moltes altres mesquites del Segrià, la d’Almacelles fou convertida en església, sota l’advocació de Santa Maria (que li donà el bisbe Guillem Pere), i fou regida des del començament per un capellà presentat pel poble (segons un document anterior al 1168 i confirmat pel bisbe Berenguer d’Erill el 1225), tot i la seva dependència de la pabordia de Sant Llorenç de Lleida.
El lloc es mantingué unit a la corona fins al regnat de Jaume II (1291-1327), que lliurà el poble i el llogaret de la Saida a Ramon de Moles, ciutadà de Lleida, tot mantenint el mer i mixt imperi, jurisdicció que havia de ser executada per la cúria local de Lleida. Ja abans, Jaume I havia reconegut el 1254 al ciutadà de Lleida Ramon Pere (descendent d’un batlle d’Almacelles) la dominicatura d’aquest lloc per 1 900 morabatins i havia rebut en canvi la meitat del castell i la vila de Bell-lloc, però Almacelles havia retornat aviat a la corona.
Els habitants d’Almacelles aconseguiren que Pere III decretés la incorporació del poble a la paeria de Lleida, el 1347, i per això s’havien compromès a pagar 23 000 sous barcelonesos al rei; des d’aleshores fou carrer o poble de contribució de Lleida. El 1348 el mateix sobirà feia exempció de pagament de les lleudes de Tortosa als naturals i veïns d’Almacelles que anessin a comerciar a aquesta ciutat pel Segre i l’Ebre.
El Capbreu autèntich de l’arxiu capitular lleidatà del 1382 dóna referències sobre la població i terme i d’uns censals, i també parla del camí calçat , és a dir, pavimentat amb grans llambordes, sens dubte vestigi de la calçada romana abans esmentada. Quan, després de la guerra dels Segadors, Almacelles es convertí en un despoblat erm, la paeria continuà explotant herbes i emprius i continuà amb el nomenament de batlles. La població abandonada i els plans d’Almacelles foren, els anys de guerra, centre d’operacions dels dos bàndols (els darrers veïns s’havien fortificat a Lleida amb els francesos el 1644) i després de les lluites el poble s’havia convertit en un munt de ruïnes.
Dins l’esperit il·lustrat dels ministres i corregidors de Carles III, ja a la segona meitat del segle XVIII, el comerciant i ciutadà honrat de Barcelona Melcior de Guàrdia (1733-1789), i dins la política repobladora del moment, obtingué un privilegi reial el 1773 per a la colonització agrícola d’Almacelles, que portà a terme d’una manera modèlica. Els documents amb tot el procés són conservats avui pel baró d’Esponellà, descendent de Melcior de Guàrdia. Li foren fetes generoses concessions, però cal remarcar que es tractava d’un repoblament fet per iniciativa privada, cas molt rar a l’època. Es comprometia a edificar en 6 anys l’església i 40 cases per als nous pobladors (que no podien ser caps de casa d’altres llocs), i també un pou i molí (els plans havien estat fets el 1755). Després de múltiples dificultats econòmiques i judicials la resurrecció del lloc li costà més de tres milions i mig de rals de billó. Melcior de Guàrdia, que també repoblà la Saida, fou nomenat gentilhome de cambra el 1774 per Carles III.
Almacelles rebé un impuls definitiu per al seu progrés amb l’arribada de l’aigua del canal d’Aragó i Catalunya (1910). El poble hagué de pagar les séquies del seu terme i l’ajuntament imposà un cànon de 38 pessetes per jornal de terra, i un Sindicat de Regants controlà el pagament del sequiatge i la distribució dels regs.
L’època de la Mancomunitat de Catalunya comportà un gran nombre de millores per al poble (conducció d’aigua a les cases, clavegueres, escorxador, safareigs i abeuradors) i també es feren les escoles graduades. Hi havia, a més, un col·legi de nenes de les religioses de la Sagrada Família i un de nens, La Cultural, sota la direcció del Liceu Escolar de Lleida, fundat pel pedagog Frederic Godàs i Legifo. Entre els centres culturals i d’esbarjo es destacaven La Família i La Violeta, a més de ltassociació benèfica de La Pia Unió. La prosperitat continuà i, després de la interrupció de la guerra civil de 1936-39, que causà algunes víctimes i la profanació del temple, ha estat ininterrompuda; en el seu moment hi contribuí l’obra repobladora de l’Instituto Nacional de Colonización, amb la creació de les colònies de Gimenells, Sucs, Suquets, Vensilló de Llitera, el Pla de la Font i Raimat, que, encara que no es troben dins el municipi, tenen Almacelles com a petit cap subcomarcal.