Considerada per Frederic II de Prússia com la més científica del segle XVIII, fou la topada entre dos exèrcits d’uns 25.000 homes cadascun: castellans i francesos pel bàndol filipista, amb una nombrosa cavalleria (més d’un terç dels efectius), i portuguesos (la majoria), britànics i holandesos pel bàndol aliat, amb cavalleria més escassa. L’exèrcit del duc de Berwick, que esperava el duc d’Orleans, cap suprem dels exèrcits borbònics a la península Ibèrica, es trobava al cap d’Almansa, prop del port que separa la Manxa del País Valencià, on fou atacat a primera hora de la tarda del dia 25 d’abril de 1707 per l’exèrcit aliat. Les forces aliades, de cavall i de peu conjuntament, escometeren pel centre i obtingueren un cert èxit inicial, però Berwick, que havia disposat la seva cavalleria a les ales, desplegà una maniobra envoltant. Els estralls que produí la cavalleria filipista als dos flancs aliats durant la duríssima lluita, que durà tota la tarda, obligaren les tropes de l’arxiduc, encara força enteres, a replegar-se vers Alacant, protegides per la fosca. Berwick feu avançar els seus genets durant la nit i atacà l’endemà les tropes de l’arxiduc per la rereguarda, convertint llavors la seva victòria del dia abans en un desastre aliat (5.000 morts, 12.000 presoners i pèrdua gravíssima de material).
Fases de la guerra de Successió
La batalla d’Almansa, malgrat que cap força regular valenciana no hi intervingué —les autoritats austriacistes havent rebutjat el 8 de desembre de 1706 l’acord dels representants del Principat, del País Valencià i d’Aragó de finançar un exèrcit regular de 12.000 homes— decidí la sort militar i immediata del País Valencià. El duc de Berwick explotà eficaçment el resultat de la contesa; per Requena (3 de maig) i Bunyol (4 de maig) arribà a València, que es rendí el 8 de maig, i prosseguí la marxa vers el N fins que fou aturat prop de Tortosa (23 de maig), mentre que un cos de 12.000 homes comandats pel general francès D’Asfeld atacava Xàtiva, retuda el 6 de juny, incendiada i completament arrasada. Només Morella, al N, i el triangle Alcoi-Dénia-Alacant, al S, resistiren momentàniament.
Les conseqüències polítiques del daltabaix d’Almansa foren decisives per a tots els Països Catalans: el consell d’Aragó, òrgan de govern dels regnes catalanoaragonesos, amb representació equivalent del Principat (amb Mallorca i Sardenya), del País Valencià i d’Aragó, fou abolit per la pragmàtica del 29 de juny de 1707. Però foren més greus encara per al País Valencià: l’estructura política per la qual s’havia regit com a país autònom durant cinc segles era anul·lada per la mateixa pragmàtica; les lleis de Castella passaven a regir-hi “sense la menor diferència en res” (una chancillería valenciana havia de ser establerta idèntica en tot a les de Valladolid i Granada; corregidors a l’estil castellà havien d’ocupar els governs de les divisions territorials) i l’anomenada “província valenciana” esdevenia una dependència més del consell de Castella. Tot i que aquest intent fracassà i que, més endavant, calgué crear una audiència valenciana damunt el patró de la barcelonina, més semblant a les americanes, el fet decisiu de la pèrdua de l’autonomia restava. I, encara, Almansa tingué repercussions d’ordre social: els puntals de la nova organització —els seus beneficiaris, doncs— foren les autoritats militars i l’aristocràcia botiflera, mentre que els camperols, que s’havien defensat a ultrança, juntament amb la resta del país, sofriren una nova frustració amb la reimposició del règim senyorial. Des del segle XX, la diada del 25 d’abril és simbòlica de la reivindicació de les llibertats i les instituions perdudes.