i Gabriel Alomar i Vilallonga | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gabriel Alomar i Vilallonga

Gabriel Alomar i Vilallonga
© Fototeca.cat
literatura lit, ciències polítiques polít i poètica poètica
Assagista, poeta modernista i polític.
Palma, Mallorca, 1873 — el Caire, 1941

Havent estudiat el batxillerat a l’Institut Balear, el 1889 començà a Barcelona la carrera de lletres i fou professor d’institut a diverses ciutats i sobretot a Palma. Ambaixador de la República Espanyola a Itàlia (1932-34) i, des del 1937, a Egipte, on seguí residint, com a exiliat, acabada la Guerra Civil de 1936-39, no arrelà en la societat en què intentà de viure. Es desvinculà primer de Mallorca, on s’havia iniciat literàriament amb articles costumistes publicats a La Roqueta amb el pseudònim Biel de la Mel i on seria sovint atacat pels sectors dirigents i per la intel·lectualitat local. A Barcelona, fou un important però tardà teoritzador del Modernisme — El futurisme (conferència pronunciada el 1904, publicada el 1905), L’estètica arbitrària (1904-05), De poetització (1906)— i col·laborà assíduament a El Poble Català amb el pseudònim Fòsfor. Fou arraconat pel Noucentisme, tot i que Eugeni d’Ors s’inspirà en més d’un punt de les seves teories. Tractà aleshores de fer com a liberal un paper en l’àmbit hispànic i aspirà a representar la societat catalana; féu col·laboracions a El Imparcial , El Ideal , España , La Nación de Buenos Aires, i llibres com Verba (1918), prologat per Azorín, La formación de sí mismo (1920) i La guerra a través de un alma (1917). Fou respectat per la seva originalitat i solidesa, però no aconseguí de posseir una plataforma social en nom de la qual pogués actuar (uns sectors el rebutjaven pel seu esquerranisme, i les seves concepcions idealistes i aristocratitzants no li permetien d’integrar-se en els altres) i hagué de refugiar-se en un exili interior a Mallorca. Conreà la poesia i la narració en la seva joventut, però després hi renuncià per dedicar-se a l’assaig politicocultural i al periodisme polític. Fou ell qui donà forma més coherent a la messiànica i mística concepció modernista de l’art i l’artista i de llur missió social. A partir d’un revolucionarisme irracionalista i estetitzant es decantà cap a posicions polítiques més concretes i esquerranes. Les seves actituds polítiques foren menys anarquitzants que les de la majoria dels modernistes, i acabà dedicant-se essencialment a aquesta activitat. Així, el 1917 fundà amb d’altres el Partit Republicà Català i el 1923, cada cop més desplaçat cap a l’esquerra, la Unió Socialista de Catalunya. Tanmateix, no seguí la posterior evolució del partit. La seva obra catalana, encara més que la castellana, es troba dispersa en diaris i revistes, llevat del llibre Un poble que es mor. Tot passant (1904), la primera part del qual és una poètica descripció de la cultura musulmana del N d’Àfrica, amenaçada pel colonialisme, i de les seves poesies aplegades a La columna de foc (1911) —títol explícit sobre la concepció alomariana de la poesia—, d’una perfecció dura i freda, bé que animades de Carducci i D’Annunzio.

Col·laboració: 
JLlM
Llegir més...