Situació i presentació
Una part del municipi d’Alpicat, al sector nord-occidental de la comarca, se segregà l’any 1991 per tal de constituir un municipi independent amb la denominació de Gimenells i el Pla de la Font. Limita amb els termes de Lleida al SE, al S i al SW, amb l’enclavament de Malpartit de Torrefarrera al NW i al N, amb Rosselló al NE i amb Torrefarrera al NE i l’E.
Aquest municipi és situat al NW de l’horta segrianenca, en un terreny accidentat al N pels tossals de la Sardera (que continuen vers Malpartit) i Gros, i és regat per les aigües del canal de Pinyana i les de la clamor de Noguerola (que davalla de la Sardera). Entre les partides cal esmentar el Pla de Montsó, el Rec Nou, Graó, els Rovinals, el Tossal Gros, la Sardera, el Tossal de la Corona i la Coma.
El terme comprèn el poble d’Alpicat, cap del municipi, i diverses urbanitzacions que s’han desenvolupat al Pla de Montsó (la Terra Ferma, l’Hostal del Lluc, les Moreres, Rafel i el Rec Nou), i al Pla de la Sardera (la Sardera, Buenos Aires i la Miranda), a més de la de les Bruixes i la Terra Baixa.
Per l’extrem SW del terme passa la carretera N-240 de Lleida a Osca, just on es creua amb l’autovia A-2, a la que té accés en aquest punt. D’aquesta carretera surt un ramal que va al cap municipal, d’on neixen diverses pistes que el comuniquen amb nuclis propers, com Torrefarrera, Rosselló, Almacelles o Lleida.
La població i l’economia
Modernament, la població ha augmentat considerablement a causa del desenvolupament dels regadius. Féu un gran salt al segle XVIII quan passà dels 34 h del 1718 als 333 h del 1787, increment mantingut al llarg del segle XIX (1.108 h el 1860), amb alguns alts i baixos (974 h el 1900), per la crisi de la fil·loxera, i accelerat fins la dècada de 1970, en què inicià una inflexió negativa: 1.669 h el 1936, 2.631 h el 1960, 3.283 h el 1970, 3.112 h el 1975 i 2.994 h el 1981. El cens del 1991, que encara comptabilitzà la població de Gimenells i el Pla de la Font, donà 3.777 h. Tot i la segregació d’aquest municipi, al llarg de la dècada de 1990, es produí un notable creixement de la població d’Alpicat, que l’any 2001 tenia 4.237 h, i el 2005, 4.984 h.
L’agricultura (llevat d’algunes zones amb erms i boscos de pins) ocupa més de la meitat de la superfície municipal. El regadiu predomina clarament sobre el secà. El conreu principal són els fruiters (pereres, pomeres), i els cereals (ordi). Pel que fa a la ramaderia, a causa de la segregació de Gimenells i el Pla de la Font, on es situaven la majoria d’explotacions ramaderes, es féu palesa una important disminució del sector ramader al terme durant els darrers anys del segle XX.
El municipi compta amb diverses cooperatives, entre les quals destaca per antiguitat la Cooperativa del Camp l’Íntima d’Alpicat, que s’encarrega d’una bona part de la comercialització agrícola.
Les activitats industrials són les derivades de la comercialització de la fruita: les cambres frigorífiques de fruita i la producció i l’exportació de fruita. Una indústria representativa és la fàbrica de ceràmica Palau (oberta el 1956). També hi ha una altra indústria del sector tèxtil. Els darrers anys del segle XX es construí un polígon industrial que obra expectatives per una expansió industrial i comercial del municipi.
El mercat setmanal d’Alpicat es fa els dilluns. Entre els mesos d’abril i maig, en data variable, se celebra la fira Ecojardí, que exposa flors, plantes i tota mena de productes de jardineria. Pel que fa als serveis sanitaris, el municipi disposa d’un hospital privat. Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis del batxillerat. El terme, que alberga nombroses urbanitzacions, disposa també d’allotjament.
El poble d’Alpicat
El poble d’Alpicat o Vilanova d’Alpicat es troba al centre del terme, a 264 m d’altitud, dominat al NE pel Tossal Gros. L’edifici més notable de la població és l’església parroquial de Sant Bartomeu, feta a la fi del segle XVII (façana barroca, campanar vuitavat, amb l’interior neoclàssic) sobre una d’anterior, de la qual procedia una imatge de Santa Maria (perduda el 1936), titular d’una capella instituïda el 1525. La part superior del temple fou reconstruïda el 1989 amb una cúpula de nova estructura decorada amb ceràmica, imitant la destruïda durant la guerra de 1936-39.
Entre les entitats culturals destaca la Societat Cultural Recreativa la Unió (1920), que porta a terme activitats culturals i lúdiques. La festa major se celebra el dissabte més proper a Sant Bartomeu (24 agost). El cap de setmana més proper al 20 de gener es fa la festa de Sant Sebastià i Sant Antoni, amb la benedicció d’animals; i el cap de setmana següent al 15 de maig, la festa de Sant Isidre. L’onze de setembre és tradició fer l’aplec de la Cutxipanda, el nom del qual fa referència a un plat típic fet a base de conill, llonganissa, cargols, costella de porc, pebrot, albergínia, tomàquet i ceba; al vespre es fan focs d’artifici. El primer diumenge de març es fa la matança del porc i per Setmana Santa se celebren processons.
Altres indrets del terme
El nucli original d’Alpicat s’ha eixamplat en les zones urbanitzades del Pla de Montsó i el Pla de la Sardera, de manera que ha format un continu gairebé ininterromput. La primera, a menys de mig km al S del nucli urbà d’Alpicat, és formada per les urbanitzacions de l’Hostal del Lluc, les Moreres, el Rec Nou, Rafel i la Terra Ferma. La segona, als peus de la carretera N-240 de Lleida a Osca, és formada per les urbanitzacions de Buenos Aires, la Miranda i la Sardera. A mà dreta de la carretera, entre aquestes dues zones, hi ha la urbanització de les Bruixes, i entre aquesta i el Pla de la Sardera, l’anomenada Terra Baixa.
El jaciment del Tossal de la Teuleria Vella, de l’edat del bronze i principi de la del ferro, és un tossal amb el cim destruït i amb un replà al peu, envoltat per una séquia on es trobaven diversos molins del tipus barquiforme i fragments de ceràmica a mà: fons plans, vores bisellades, decoració plàstica de cordons, etc. Actualment aquest jaciment es troba destruït.
La història
Alpicat fou fins el 1147 una població islàmica dins el terme de Lleida. Arran de la conquesta restà en el territori concedit al comtat d’Urgell. Ha persistit dins l’actual municipi de Lleida la partida d’Alpicat, molt pròxima al municipi d’avui, on hi hagué la primitiva població sarraïna, davant les modernes basses d’Alpicat (1901-32), que avui proveeixen d’aigua potable l’urbs, ocupades pel Parc de l’Alcalde Pons; no fa gaires anys restaven vestigis del castell, del poble i del molí d’Alpicat. Però Ermengol VII d’Urgell, fill i hereu del conqueridor de la zona Ermengol VI, juntament amb la seva muller Dolça i en nom del rei Alfons I el Cast, atorgà carta de poblament (13 de novembre de 1174) a una nova població, dins la mateixa horta de Lleida, una mica més amunt del desaparegut Alpicat, al peu del Tossal Gros (345 m), la qual el document anomena Castellblanc de Llitera (la Llitera abastava aleshores la zona del Segre al Cinca). Els pobladors procedien de la Ribera de Sió i, més concretament, de Castellblanc d’Agramunt, i aviat els veïns de Lleida anomenaren la nova població Vilanova d’Alpicat, ja que no era fàcil de fer desaparèixer de la toponímia un nom tan arrelat.
Quan la nova població deixà de pertànyer als comtes d’Urgell (1228) passà a ser un dels pobles de contribució de Lleida, i sota aquesta condició figura en la relació que féu la paeria el 1413, on consta que Vilanova de Picat tenia 37 focs. En els capbreus del 1429 i posteriors, les seves terres són considerades de quarta qualitat amb relació a Fontanet i la Copa d’Or (produïen quatre quarteres de blat per dues de llavor, mentre que les esmentades, en produïen quinze per una de llavor), però aleshores tenia encara més importància l’olivera i la vinya. El 1382 s’esmenta el molí de la Creu d’Alpicat. La contribució a l’impost de regatge era equivalent a la dels ravals immediats de Lleida, però Vilanova d’Alpicat tingué qüestions amb la paeria al llarg del segle XV pels regadius o pels censals i també per una convocatòria del Princeps namque (1481). Més endavant la població sofrí el flagell del bandolerisme, i el 1589 un sometent del poble s’enfrontà amb la facció d’en Calvís, que entrà a Vilanova i a Montagut a mà armada i matà un tal Miquel Moiet (dos bandits foren reconeguts com a veïns del poble).
La població havia assolit uns 40 focs a mitjan segle XVII, però la guerra dels Segadors comportà el despoblament del lloc (igual com les Torres de Sanui, Almacelles, la Saida, Gimenells, Sucs, etc.), però després de la contesa la vida es reprengué i tornaren molts veïns. El 1697 juraren davant els paers de Lleida els prohoms Montserrat Cerers i Pere Joan Soler i els manuals del Consell General de la Paeria de 1696-1700 registren la venda per part de pagesos de la població de bous castrats a la carnisseria de la ciutat, i se sap pels protocols del notari Monhereu (1700-03) que les terres d’Alpicat eren ben conreades de vinya, arbres fruiters i gra, i s’esmenten pletes per a guardar el bestiar tant al pla de Lleida com a la Sardera, que a l’hivern ocupaven els ramats procedents d’Andorra i de la Vall d’Aran.
Després del desastre de la guerra de Successió (el 1707 Vilanova tenia només tres cases habitades) el poble s’anà refent i, arran dels decrets de Nova Planta (1716), s’independitzà de la ciutat i es constituí en ajuntament. Des del 1794 formà part de la Comunitat de Regants del Segrià, controlada per la Junta de Sequiatge de Lleida.