Inicialment estava basat en l’alfabet anglès i les lletres tan sols es representaven en majúscules; el 1967 s’hi inclogueren les minúscules i es redefiniren diversos codis de control. Originàriament utilitzava 7 bits per caràcter. Actualment és emprat en pràcticament tots els sistemes informàtics per a la representació de textos, normalment en forma d’alguna extensió a 8 bits del codi original per incorporar lletres característiques d’altres llengües diferents de l’anglès. En els ordinadors s’ha generalitzat l’ús del codi ASCII de 8 bits, que, de fet, és un amplicaió de l’ASCII de 7 bits, establert ja fa anys per al camp de les comunicacions. Per a les necessitats informàtiques, IBM amplià aquest codi amb 1 bit més, de manera que hom passà de 128 a 256 caràcters. La nova taula de caràcters ASCII es pot dividir en dues parts: la primera meitat correspon a la taula ASCII primitiva, mentre que la segona, coneguda com la de caràcters ASCII ampliats, fou fixada per IBM amb la idea de cobrir les mancances del codi ASCII existent. A més, els 32 primers caràcters són purament de control, mentre que amb els ampliats hom pretén d’aconseguir tots els caràcters correntment utilitzats per diverses llengües. Però, de fet, la xifra de 256 caràcters resulta insuficient i per això calgué triar-ne els més usuals; per aquest motiu molts caràcters propis de diverses llengües no hi són, la qual cosa crea problemes en escriure textos en aquestes llengües. Altres firmes han establert taules de caràcters diferents, sempre mantenint idèntics els 128 primers i fixant els 128 restants d’una altra manera. Això és el que fan HP o EPSON. Però aquesta solució complica la compatibilitat dels aparells i tampoc no resol prou bé tots els casos. Per això, malgrat tot, el codi més usual és l’ASCII ampliat d’IBM. Recentment IBM i Microsoft han proposat solucions que admeten algunes variants del codi ASCII (pàgines de codi variables, on hi ha la multilingüe 850, disponible en les darreres versions del DOS, que inclou molts més caràcters propis de diverses llengües, amb relació a l’antiga taula ASCII, que ara és denominada pàgina 437), però tampoc no són prou satisfactòries ni han estat acceptades unànimament. Per al cas concret del català, alguns fabricants, com Olivetti o Bull, proposaren inicialment solucions particulars per a la representació de tots els caràcters que calen, però aquestes propostes presenten problemes de compatibilitat i han estat abandonades; recentment, el PIE (Programa d’Informàtica Educativa) de la Generalitat de Catalunya també ha fet una proposta en aquest sentit, però fins ara no ha tingut encara prou difusió general. El joc de caràcters ASCII permet d’escriure texts i crear fitxers ASCII, que són, de fet, fitxers estàndards de text, de manera que permeten d’ésser llegits i interpretats universalment; a més, poden ésser transferits d’un programa a un altre. Però aquests fitxers només permeten representar texts amb els caràcters de la taula ASCII d’una manera ben simple; per això, per a poder escriure i imprimir texts amb una disposició més completa, hom ha ideat els processadors de text que, tot i que es basen en el joc de caràcters ASCII esmentats, permeten introduir moltes altres característiques tipogràfiques addicionals d’edició en el text .
m
Electrònica i informàtica