i Vicent Andrés i Estellés | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vicent Andrés i Estellés

Vicent Andrés i Estellés
© AVUI
poètica poètica i periodisme period
Poeta.
Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 — València, 27 de març de 1993

De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l’Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari Las Provincias de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d’edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix anomenava “els manuscrits de Burjassot”, de difícil datació a causa d’un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns dels seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978 i que aparegué pòstumament el 1996. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obri tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit dels octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.

Col·laboració: 
VPi / LlBG
Llegir més...