Vida i obra
Conegut també com abat Andrés. De família aragonesa per part del pare i catalana per part de la mare. Cursà els primers estudis a Benissa i d’allà passà al Col·legi de Nobles dels jesuïtes de València, on estudià gramàtica, retòrica, poesia, història i filosofia, a més d’iniciar-se en el domini del llatí, l’hebreu, l’italià i el francès. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1754. Passà al Principat cinc anys seguits: com a novici a Tarragona (1754-56), estudiant de lletres humanes a Manresa (1756-57) i de filosofia i ciències a Girona (1757-59). Fou ordenat sacerdot a València l’any 1763, on estudià teologia al Col·legi de Sant Pau (1759-63). L’any 1764 fou nomenat catedràtic de retòrica a la universitat que la Companyia de Jesús posseïa a Gandia. En aquesta universitat coincidí amb dos exponents qualificats de la intel·lectualitat de l’orde jesuïta: Mateu Aimeric, aleshores rector, i Tomàs Serrano, prefecte d’estudis. La seva estada a Gandia li permeté, a més, establir una sòlida amistad amb Gregori Mayans i el seu germà Josep Antoni.
Com tots els valencians de l’època, des del pare Vicent Tosca, fou més inclinat a les ciències que no pas a la metafísica, i menys a l’escolàstica, i alternà el castellà i el llatí com a llengües de cultura, sense el predomini, però, d’aquest darrer, que caracteritzà Gregori Mayans, el qual no aconseguí que el govern espanyol, l’any 1767, exclogués del decret d’expulsió dels jesuïtes, per raó de la seva jovenesa i les seves altes qualitats, el jove Joan Andrés, aleshores professor d’humanitats a la Universitat de Gandia.
Emprengué un llarg i penós viatge cap a l’exili: de Gandia al port de Salou, i d’aquí, en successives etapes (sa Porrassa, Civitavecchia, Bastia, Ajaccio), fins a Sant Bonifaci, un petit enclavament portuari cors on visqué en condicions molt precàries fins el setembre de l’any 1768. De Sant Bonifaci passà a Gènova i posteriorment a Ferrara. A l’exili d’Itàlia, ensenyà la filosofia sensista als seus companys més joves a Ferrara, on el 15 d’agost de 1773, quan el breu de supressió de l’orde era ja firmat per Climent XIV, bé que no promulgat encara a les legacions, feu la seva professió solemne.
Des del 1774 fins a la invasió napoleònica (1796) romangué a Màntua, a casa dels marquesos Bianchi. Aquests li encomanaren l’educació del seu fill i propiciaren que pogués accedir a la rica biblioteca que posseïen i també a les d’altres famílies distingides com els Gonzaga, els Pavesi i els Andreasi. La seva estada a la ciutat llombarda fou fructífera ja que el mecenatge dels Bianchi li permeté preparar les seves obres crítiques, investigar i publicar fonts documentals, mantenir una abundant correspondència i viatjar força per Itàlia i altres indrets d’Europa. El 1778 ingresà a la Reial Acadèmia de Ciències i Belles Arts de Màntua.
També a Màntua escriví i publicà obres filosoficocientífiques —Saggio della filosofia del Galileo (1776), amb el qual s’inicià la polèmica que mantingué amb Tiraboschi i Saverio Bettinelli, els quals culpaven la dominació espanyola de la decadència de les lletres italianes; Lettera al sig. Commendatore Fra Gaetano Valenti Gonzaga, sopra una pretesa cagione del corrompimento del gusto italiano nel secolo XVII (1776)— o d’erudició humanística i bibliogràfica —Catalogo de’ codici manoscritti della famiglia Capilupi di Mantova (1797)— en les quals mostrà uns profunds coneixements que, juntament amb el seu estil elegant i respectuós, li aportà el respecte i la consideració dels seus adversaris.
Tanmateix, és reconegut com un notable erudit enciclopèdic gràcies a la seva obra cabdal sobre els orígens i l’evolució de la cultura universal: Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura (primera edició: 7 volums, Parma 1782-99). Aquesta obra, publicada per l’Stamperia Reale de Parma, fou posteriorment traduïda al castellà pel seu germà, Carles Andrés, i publicada a Madrid entre el 1784 i el 1799 amb el títol Origen, progreso y estado actual de toda la literatura. L’obra s’estructura en tres parts clarament diferenciades, a les quals es dediquen respectivament dos volums, més un altre a manera d’introducció on es dibuixa una panoràmica general de l’evolució de la cultura universal des de l’antiguitat fins al moment en què escriu. Els dos primers volums estan dedicats al que denomina la “bella literatura” —la poesia, l’eloqüència, la història i la filosofia— i hi fa una valoració de la cultura grecollatina com a base de tota la cultura europea, a la vegada que destaca la influència dels àrabs hispànics en l’origen de la poesia rimada i la importància consegüent de la literatura provençal i catalana —valora que Ausiàs Marc, Jaume Roig i Joanot Martorell mereixen un lloc d’honor en la història universal de la literatura—. En els dos següents, el seu interès se centra en les ciències de la naturalesa, mentre que en els dos darrers, en les ciències o els estudis eclesiàstics.
Els viatges que, a partir de l’estiu de l’any 1785, feu per la península Itàlica li serviren per a preparar els seus escrits crítics —especialment la seva obra cabdal, Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura— i per a conèixer i fer amistat amb erudits i literats. Gràcies a les seves reflexions transmeses en forma de cartes, es pot detectar perfectament la concepció global que tingué de la cultura i també la seva sòlida formació i la curiositat i inquietud científiques. Tot i que s’incorporà plenament al món cultural italià, no oblidà mai els seus orígens i mantingué intactes els seus vincles amb el grup d’humanistes i il·lustrats valencians gràcies a la estreta amistat que l’unia a Gregori Mayans.
També fou important la tasca que desenvolupà el seu germà Carles, que es convertí en el seu corresponsal més eficaç i en el divulgador de les notícies —algunes amb referències musicals— que li remetia des d’Itàlia. A aquest foren dirigides les denominades Cartas familiares —en cinc volums, on relatava els viatges per Itàlia els anys 1785, 1788 i 1791— que tingueren tant èxit i acceptació entre el públic que foren reeditades i traduïdes a l’italià i a l’alemany i, fins i tot, ampliades amb les anotacions dels seus viatges per Suïssa i Àustria: Cartas familiares del Abate D. Juan Andrés a su hermano D. Carlos Andrés, dándole noticias del viaje que hizo a varias ciudades de Italia en el año 1785, 1788 y 1791, publicadas por el mismo D. Carlos (Madrid, 1786-93), i la Carta del Abate D. Juan Andrés a su hermano D. Carlos Andrés, dándole noticias de la literatura de Viena (1794). Una anàlisi succinta de les seves Cartas familiares permet descobrir, a banda de l’erudit, també l’investigador curiós preocupat per donar llum als aspectes més inèdits del món italià, que conegué tan bé, i també per transmetre les seves impressions i reflexions sempre amb un objectiu utilitarista, tenint present el seu país.
Testimoni directe de l’ocupació de la península Itàlica pels exèrcits napoleònics, abandonà Màntua l’any 1797 i restà a Roma fins el 1798, any en què la ciutat fou atacada per les tropes franceses. Aleshores cercà refugi a Parma, on residí fins al final del 1804; tot seguit es traslladà a Nàpols, on romangué pràcticament fins a la seva mort. En aquell moment Ferran IV, fill de Carles III, regnava a Nàpols, i fou aquest monarca qui el nomenà membre de la Junta de la Reial Biblioteca i director del Seminari de Nobles. Quan el 1805 els francesos ocuparen el regne de Nàpols i el tron passà a Josep Bonaparte, la Junta quedà dissolta, però l’abat fou nomenat prefecte de la Reial Biblioteca. La restauració de l’Academia Herculanense, el març del 1807, convertí Joan Andrés en un dels seus membres. La substitució de Josep Bonaparte per Joachim Murat el beneficià i l’any 1808 fou nomenat membre de la Comissió d’Estadística i president de la Secció de Literatura i Educació. L’any 1813 fou designat vocal de la Junta d’Examen dels Establiments Especials de Pública Instrucció i secretari perpetu de la Reial Acadèmia d’Antiguitats i de Belles Arts. Quan Ferran IV retornà al tron l’any 1814, l’abat Andrés fou confirmat en els seus càrrecs, que no abandonà fins a la mort. La seva tasca a Nàpols fou fecunda i publicà constantment sense deixar la faceta de docent. Del darrer període de la seva vida destaquen diferents obres d’erudició, en particular l’edició de lletres llatines d’Antoni Agustí (1804) i els Anecdota graeca et latina (1816).
Malgrat que perdé la vista el setembre del 1815, continuà en contacte amb els seus nombrosos corresponsals europeus. Al final d’octubre del 1816 obtingué un permís per desplaçar-se a Roma, on visità el papa i, entre d’altres personalitats, Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa, exiliats després d’haver-se vist obligats a abandonar el tron espanyol. L’abat Andrés ja no tornà a Nàpols; morí a Roma el 17 de gener de 1817 a setanta-set anys. Amb ell, segons l’opinió del pare Miquel Batllori, morí mig segle d’erudició enciclopèdica hispanoitaliana.
Bibliografia
- Alberola Romá, A. (1997): “Las temporalidades de la Compañía de Jesús en Alicante (siglos XVII-XVIII)”, dins Expulsión y exilio de los jesuitas españoles. Alacant, Universitat d’Alacant, p. 319-330.
- Batllori, M. (1998): Els catalans en la cultura hispanoitaliana (Obra completa, X). València, Tres i Quatre, p. 201-229.
- Brunori, L. (2006): Epistolario de Juan Andrés y Morell (1740-1817), 3 vol. València, Generalitat Valenciana.
- Cervone, A. (1966): An analysis of the literary and aesthetic ideas in “Dell’origine, dei progresssi e dello stato attuale d’ogni letteratura” di Juan Andrés. Saint Louis, Universitat de Saint Louis.
- Domínguez Moltó, A. (1978): El Abate D. Juan Andrés Morell (Un erudito del siglo XVIII). Alacant, Institut d’Estudis Alacantins.
- Giménez López, E. (ed.) (2004): Andrés, J.: Bolonia, Florencia, Roma. Cartas familiares I. Alacant, Universitat d’Alacant