La geografia
La vall d’Àneu (anomenada antigament les valls d’Àneu) és formada per un grup de valls: la vall de la Noguera, a uns 900 m d’altitud mitjana i sobreexcavada per la glacera quaternària que la solcava, que és dividida en tres sectors, anomenats ribera d’Alós, ribera d’Esterri i ribera d’Escaló (la capçalera, amb el pla de Beret i la vall de Montgarri, pertany a la Vall d’Aran); la vall suspesa de la Bonaigua (per on passa la carretera que condueix a la Vall d’Aran pel port de la Bonaigua o de Pedresblanques, dit també port d’Àneu, el qual protegien els castells de Portaran i de València), i la vall d’Unarre (encaixada entre les serres de Camprime i de Pilàs), que aflueixen a la vall principal entre Esterri d’Àneu, el centre de la vall, i l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu; la coma de Berrós (al vessant occidental de Montcaubo), i la vall suspesa d’Espot (formada per la conca del riu Escrita, compresa entre els massissos de Colomers i dels Encantats, comunicada amb la vall de Boí pel Portarró d’Espot), que conflueixen a la Noguera Pallaresa a l’indret de l’antic castell de Llort; i, a l’extrem meridional, la vall d’Escart. La vall d’Àneu acaba prop de l’antic monestir de Sant Pere del Burgal: Estaron, tot i pertànyer al terme municipal de la Guingueta d’Àneu, en queda exclòs. El relleu és format per crestes granítiques agudes i valls profundament encaixades entre els massissos. És una àrea ben poblada, malgrat el caràcter muntanyós, amb una mitjana de 103 h per localitat. A causa dels accidents del terreny, els conreus ocupen solament del 4 al 7% de la superfície total; hom hi conrea farratges, cereals i patates; la vinya, testimoniada en segles anteriors, ha desaparegut. Al regadiu hom conrea blat, patates i alfals; al secà, alternen el blat i les patates. La riquesa forestal és important (avet, pi negre i pi roig); l’explotació és intensa i amb pistes abundants. La fusta és transportada a la terra baixa (Balaguer) per a la indústria paperera. La ramaderia també és important (el bestiar boví compta amb 1.300 caps). Hi havia hagut indústria de teixits de llana (Esterri d’Àneu); tot i l’establiment de centrals hidroelèctriques (Esterri, Unarre, Espot, la Torrassa) i el desenvolupament de la indústria hotelera, les activitats econòmiques tradicionals són encara dominants. Esterri d’Àneu celebra un petit mercat que abraça una gran part dels pobles de la vall.
La història
La vall d’Àneu és esmentada ja el 835 i el 839 en documents relatius a la diòcesi d’Urgell; a partir del 860 apareix anomenada com a pagus Anabiensis. Formà sempre part del comtat de Pallars (o de Pallars Sobirà, als segles XI i XII) i el seu centre polític fou el castell de València d’Àneu, construït sobre l’esperó rocós que domina la ribera d’Esterri i el camí del port de la Bonaigua, on residiren fins al final del segle XV els comtes de Pallars i, després, com a representant dels ducs de Cardona, marquesos de Pallars, un castellà. Pel seu aïllament, la vall d’Àneu romangué pràcticament fora de la influència jurídica del dret comú. Una compilació de diversos privilegis, usos i costums, aprovada pel comte Hug Roger II de Pallars el 1398, conservada en manuscrits del segle XV (1408-24), consigna llur primacia sobre el dret comú, civil o canònic. El dret privat, únic que restà en vigor després del decret de Nova Planta, es distingeix pel caràcter familiar de la propietat; des de fa anys, tanmateix, aquest dret ha perdut la seva vigència, especialment després de la compilació del dret català del 1960, que recull una sola institució particular del Pallars Sobirà, de dret hereditari, no específica de la vall d’Àneu. Políticament, la població era representada en el govern de la vall per sis braços de cort, elegits, dos cada any, pel conjunt de caps de casa (l’anomenat “bon consell”) davant la bassa Morta de València d’Àneu. Els braços de cort, que tenien intervenció fins i tot en l’administració de justícia, tenien la seva seu a la Casa de la Vall d’Esterri d’Àneu (al lloc de l’actual casa rectoral), cremada, amb el seu arxiu, al començament del segle XVII. Eclesiàsticament, la vall forma l’arxiprestat d’Àneu, abans deganat d’Àneu, de la diòcesi d’Urgell; el centre de les parròquies era abans el monestir d’Àneu, però actualment l’església arxiprestal és la de Sant Vicenç d’Esterri.