Angostrina i Vilanova de les Escaldes

Angoustrine-Villeneuve-des-Escaldes (fr)

Angostrina i Vilanova de les Escaldes L’església romànica de Sant Andreu; al fons, el poble

© Fototeca.cat

Municipi de l’Alta Cerdanya, situat a la zona axial pirinenca, al límit amb el País de Foix i amb l’enclavament de Llívia.

Comprèn gairebé tota l’ampla vall d’Angostrina, d’origen glacial, la capçalera de la Tet, fins més avall de l’estany de la Bullosa, i a la capçalera de la vall de Querol, la vall glacial on es troba l’estany de Lanós, la superfície d’aigua més vasta dels Pirineus. El terme és accidentat pel massís del Carlit (2 921 m alt), el puig Peric, el puig Pedrós i la pica Roja. Nombrosos estanys glacials (el de la Bullosa, convertit en pantà, el de Lanós, els Sobirans, els de puig Peric, el de Llat i els de l’Esparver, del Castellar i de la Comassa). Els pasturatges són abundants; Angostrina era lloc de transhumància estiuenca i rebia els ramats de llana del monestir de Poblet. La ramaderia (bovina) és orientada a la producció de llet, bé que abans havia originat una indústria manufacturera de llana que actualment no arriba a les dues dotzenes d’operaris. A la franja que s’estén vora el riu d’Angostrina hi ha conreus d’arbres fruiters (sobretot pereres) i de cereals. La població, que es mantingué relativament estable durant el s. XIX (506 h [1836]), inicià una davallada al començament del s. XX (393 h [1911]) i quedà reduïda a 225 h el 1962. El 1975, amb l’annexió de Vilanova de les Escaldes, hi havia 652 h que passaren a 746 el 1982, per reduïr-se de nou a 601 al 1990. El poble es troba a 1 392 m d’altitud a la sortida de la vall glacial, que conserva en aquest indret, a cada banda, els lloms allargats i mancats de vegetació, restes de l’arc morènic de l’última glaciació. El nucli urbà és dividit pel riu; a l’esquerra d’aquest riu hi ha el barri anomenat la Part Petita. És esmentat el 839 a l’acta de la consagració de la catedral d’Urgell. Té una església romànica, amb pintures al fresc i un frontal i un tríptic romànics, bastida al s. XII sobre un enorme bloc erràtic. Cal esmentar també un retaule gòtic i una majestat romànica procedents de l’església romànica del despoblat d'Envalls, que hom conserva a la nova església parroquial, consagrada el 1889. Les troballes d’un altar dedicat a Júpiter i de diverses inscripcions indiquen una ascendència romana.