Res no és sabut de la seva vida, tret del seu nom i càrrec, que ell mateix diu en la seva obra, la qual reflecteix també la seva extraordinària cultura i erudició. El Libro de Buen Amor (del qual només es conserven tres còpies manuscrites, mancades d’alguns fulls) fou redactat el 1330 i retocat en versió definitiva el 1343. És una obra heterogènia, composta d’elements en aparença aïllats, però que s’estructuren al voltant d’una línia unitària, accentuada pel to general d’ironia i tècnica paròdica. Aquesta línia és una suposada autobiografia amorosa de l'Arcipreste, que constitueix la part narrativa, il·lustrada contínuament per contes, faules d’animals (la tècnica dels exempla, emprada en els sermons). Hi ha també una paràfrasi del Pamphilus medieval (Don Melón de la Huerta y Doña Endrina), una paròdia de l’èpica (batalla de Don Carnal i Doña Cuaresma), sàtires, digressions morals, etc. El metre emprat en aquesta part és la quaderna via. N'integren la part lírica poemes religiosos (a la crucifixió, a la Verge sobretot), cançons d’estudiants, de cecs, serranillas, etc, amb una gran varietat de metres. L’obra, per l’estructura, el fons i les connexions, i fins i tot per la forma autobiogràfica, s’entronca perfectament amb la tradició literària europea. La intenció de l’autor, ja des del pròleg, no resta clara: tant sembla voler combatre l’amor pecaminós i elevar l’amor diví com donar exemples i presentar situacions en què aquest loco amor es fa atractiu i triomfa obertament. És més, sembla que l'Arcipreste, amb el seu vital sentit de l’humor, no vol renunciar expressament a cap de les dues actituds.