Aureli Argemí i Roca

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 de febrer de 1936 — Barcelona, 1 d’abril de 2024)

Aureli Argemí i Roca (2023)

© Paula Roque / CIEMEN

Dinamitzador cultural i polític.

Monjo de Montserrat (1951) i sacerdot (1959), es llicencià en teologia i litúrgia. Secretari de l’abat Aureli Maria Escarré i Jané, que acompanyà en el seu exili a Viboldone (1965-68), s’integrà a la comunitat benedictina de Cuixà. El 1985 abandonà la vida monàstica.

Col·laborà en diverses iniciatives de la Resistència i publicà, amb pseudònim, entre el 1970 i el 1974: Stato cattolico e chiesa fascista in Spagna, Il carcere Vaticano. Chiesa e fascismo in Spagna (sobre la presó concordatària de Zamora) i Rivoluzione o morte (entorn del procés de Burgos). El 1974 fundà a Milà el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions, del qual fou secretari general i posteriorment president emèrit, i fou un dels promotors del moviment popular Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981) i de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Fou president de l’Oficina Europea per a les Llengües Menys Difoses, vinculat a la CEE. S’implicà en la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (1986), esdevinguda actualment l’Agència de Cooperació dels municipis de Catalunya. El 2005 impulsà la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual fou president, i l’Assemblea Nacional Catalana (2011).

Figura cabdal de la lluita per l’alliberament nacional del poble català i de la solidaritat internacionalista dels pobles sense estat, l’any 2010 rebé la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona i el 2016 la Creu de Sant Jordi. El 2023 publicà les seves memòries, La llavor sembrada. Memòries.