Situació i presentació
El terme municipal d’Argentona limita amb Mataró (E), Dosrius (NE), la Roca del Vallès (NW), Òrrius (W) i amb Cabrils i Cabrera de Mar, al sud. Se situa als vessants sud-est de la Serralada Litoral i a la vall mitjana de la riera d’Argentona, formada al terme de Dosrius per la unió de les del Far i de Canyamars (que davallen de les serres del Far i del Corredor) i que desemboca a la mar després de fer durant un tram de divisòria entre els termes de Cabrera de Mar i de Mataró. La riera travessa el terme de N a S i rep diverses torrenteres, com les rieres de Riudameia i de Clarà o el torrent d’en Cirers (que davallen del sector muntanyós d’Òrrius i dels turons d’en Cirers —471 m— i de Burriac —401 m—), per la dreta; i el sot d’en Cabanyes (que davalla del turó d’en Cabanyes, 408 m), per l’esquerra. Els terrenys són compostos sobretot de roca granítica, amb una capa de sauló, amb materials quaternaris, sobretot al fons de les valls laterals on l’acumulació de sauló actua com a magatzem d’aigua, de la qual s’abasta la vila a través de pous, però alhora la gran permeabilitat del sòl facilita la contaminació d’aquestes aigües subterrànies, problema agreujat per la industrialització i la urbanització modernes. El clima és mediterrani, moderadament plujós i d’humitat elevada.
La vegetació dels abundants boscos que cobreixen el terme és formada per alzines amb sotabosc de marfull, arboç i lligabosc, i també per pins pinyers; també hi ha alzines sureres i pins blancs i, al sotabosc, bruc, estepes, ginesta, romaní, garric i gatosa.
El terme comprèn la vila d’Argentona, cap de municipi, diverses urbanitzacions i, encara, un bon nombre de masies esparses, agrupades en veïnats, com Sant Jaume de Treià, Can Pins, Clarà, el Puig, Lledó, el Cros o el Carrer d’en Cirers, el santuari del Viver i l’antic priorat de Sant Pere de Clarà. Per Argentona passa la carretera que comunica Mataró amb Granollers i Terrassa pel coll de Parpers, oberta el 1891. Paralel·la a aquesta circula l’autovia C-60, que comunica l’autopista AP-7 amb la C-32. De la vila surt la carretera local a Vilassar de Mar, i dins el terme se'n deriven carreteres locals cap a Dosrius i Canyamars i cap a Òrrius. La comunicació amb Mataró es féu fins el 1965, per un tradicional tramvia que unia les dues poblacions.
La població i l’economia
Pel que fa a la població (argentonins), els fogatjaments medievals donen 75 focs (unes 375 persones) vers el 1380 i la població augmentà gradualment fins al segle XVIII, que tingué un increment notable (dels 642 h. del 1718 passà als 1.064 h. del 1787); el ritme continuà al segle XIX, quan la fama de les aigües medicinals atragué des de mitjan segle els estiuejants (1.901 h. el 1860, 2.014 h. el 1900); després l’augment no fou tan ràpid (2.615 h. el 1930, 3.064 h. el 1940), i la població disminuí fins el 1950 (2.889 h.), moment a partir del qual s’inicià una etapa de creixement que arriba fins els primers anys del segle XXI: 3.522 h. el 1960, 4.058 h. el 1970, 6.515 el 1981, 7.848 el 1991, 9.896 h. el 2001 i 10.868 h. el 2005.
Fins a les darreres dècades del segle XX l’economia argentonina fou de tipus agrari. El conreu predominant durant el segle XVIII i que s’anà ampliant al segle XIX fou la vinya, que ocupava tot el terme fins a la carena de les muntanyes, seguit pels garrofers i els productes hortícoles. La seva davallada, arran de la plaga de fil·loxera al final del segle XIX, va ser irreversible i continuada. Els conreus actuals, principalment de regadiu, són els pèsols i altres hortalisses, els maduixots i la floricultura (més rendibles per la proliferació dels hivernacles). També hi ha algunes granges per a la cria de bestiar porcí, oví i de conills. La proximitat de Mataró ha afavorit la creació del polígon industrial del Cros, al sector meridional del terme, i la zona industrial al N de la vila. Els sectors principals són el tèxtil, el metal·lúrgic i el químic. Pel que fa al comerç, també hi té una gran rellevància, prinicpalment els dedicats a l’alimentació. Se celebra mercat cada divendres.
La funció residencial i d’estiueig de la vila, amb un nivell d’alta qualitat que es remunta a mitjan segle XIX, i el nombre de residències permanents han augmentat per la millora de les comunicacions i pel creixement de Mataró. Les noves urbanitzacions s’escampen per tot el terme: les Ginesteres, Can Raimir, Can Ferreters, Can Serra de Lledó i el veïnat de Madà, entre d’altres. Pel que fa als serveis educatius, hom pot seguir estudis a la població fins al batxillerat.
La vila d’Argentona
La vila d’Argentona (7.396 h. el 2005), és a 88 m d’altitud, a la dreta de la riera del seu nom, estructurada al voltant de l’església parroquial. El primer nucli es formà a la cruïlla del camí dels Contrabandistes, el camí de Granollers i el camí de Burriac. L’eixample del segle XIX, amb motiu de l’aprofitament de les aigües minerals, comportà el creixement de la població cap a ponent.
Aspecte de la casa d'estiueig que es bastí Puig i Cadafalch a Argentona
© Alberto González Rovira
L’església parroquial de Sant Julià, bastida en 1515-39, és un bell exemple de l’estil gòtic tardà, en un període de decadència ja d’aquest art però que al Maresme donà encara mostres interessants; fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut i Perris Absolut, amb pedra de Montjuïc, sota la iniciativa de l’ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d’Argentona. És de planta de creu llatina i té una nau central i dues de laterals, amb claus de volta esculpides, la portada és decorada amb una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat, emmerletat; a la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà. Fou restaurada el 1897 per Puig i Cadafalch, el qual afegí a la capella del sagrament nou gàrgoles d’estil gòtic que representaven monstres formats per la combinació de parts dels cossos d’animals diversos. Aquestes escultures, molt desgastades pel pas del temps, foren restaurades en 2008-2011. L’important retaule gòtic de Nicolau Credença (fet juntament amb Antoni Rupit i Jaume Forner), la magnífica trona renaixentista i el retaule del Roser foren destruïts el 1936. A l’altar major hi ha uns tapissos de tema eucarístic de la primera època de Grau Garriga. La rectoria annexa a l’església té les dimensions i les característiques d’una casa pairal de l’època.
Entre els edificis més interessants de la vila cal citar la casa d’estiueig que es bastí, el 1897, el gran arquitecte Josep Puig i Cadafalch, i també Can Calopa, Can Gol, Can Genet i Can Caramany. En un angle de la plaça de l’Església hi ha una casa amb elements gòtics ben conservada (final del segle XV), seu del Museu del Càntir fins el 1997. Prop del cementiri es troba la capella de Sant Sebastià, esmentada des del 1352; l’actual edifici és del segle XVIII.
Façana del Museu del Càntir d’Argentona
© Museu del Càntir - Marc Duran
Hi ha diverses societats culturals i recreatives (Centre Parroquial, construït el 1906, Societat Coral, Casino d’Argentona, etc.). Amb relació a un dels actes festius amb més tradició al municipi –la festa del Càntir-, el 1975 s’inaugurà el Museu del Càntir, que aplega una col·lecció de més de 1.500 càntirs de procedència diversa, i que té com a principals objectius recollir, estudiar, preservar i difondre tot tipus d’atuells relacionats amb l’aigua. El 1993 es va inagurar la Col·lecció de Puntes Amics Concepció Moré, on es mostren peces des del segle XVII fins a l’actualitat.
Pel que fa a les festes, durant el segon cap de setmana de gener se celebra la festa major d’hivern de Sant Julià. També al gener, es fa la festa de Sant Antoni amb la desfilada dels Tres Tombs. Tenia molta anomenada la tradicional festa del Corpus, en la qual s’encatifaven amb flors els carrers (Jacint Verdaguer escriví un article sobre El Corpus d’Argentona). Des de fa alguns anys, les catifes de flors es realitzen el primer diumenge de juny, en l’anomenada festa de la Flor. Pel 4 d’agost se celebra la festa major de Sant Domènec, amb benedicció de les aigües per un antic vot de poble a la font dedicada al sant, que segons diu la tradició es remunta al segle XVII. Des de l’any 1951 la diada de sant Domènec se celebra com a festa del Càntir, i des de llavors cada any es reprodueix i es ven un càntir, extret d’un model popular de càntir català. Entre els actes festius d’aquesta festa, a més dels ja esmentats, destaca la celebració de la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa. S'hi celebra un aplec a l’ermita de Sant Sebastià, el diumenge després del 20 de gener, i a la capella de la Mare de Déu de la Mercè, a Can Riera, se n'hi havia celebrat un el 24 de setembre.
Terrissa de la Fira Internacional de Ceràmica i Terrissa
© Alberto González Rovira
Altres indrets del terme
De les masies esparses pels veïnats del terme, algunes originàries dels segles XVII i XVIII, es destaquen les sis masies de Sant Jaume de Treià, a llevant de la vila; en aquest veïnat, esmentat ja en documents del 927 (Triciliano), hi hagué, almenys des del 1025, una església, inicialment dedicada a sant Cugat, que després canvià l’advocació per sant Jaume (hi ha les restes d’una església amb elements paleocristians i romànics i refeta al segle XVII); vuit masies al veïnat de Can Pins (com la de Can Tomàs Rajoler), al N del terme, prop de la riera de Riudameia; nou masies al veïnat de Clarà, prop del priorat antic (amb Can Marc d’Òrrius i Can Caramany), a la capçalera de la riera de Clarà; cinc masies al veïnat del Puig (amb Cal Coix); deu masies al veïnat de Lledó (amb Can Barrau, Can Bellot, els Xalets de la Font Picant i la Font Picant), vers Burriac; el conjunt del veïnat del Carrer d’en Cirers; onze masies al veïnat del Cros, al S del terme, a la dreta de la riera d’Argentona, entre les quals destaquen Can Garí (mansió feta per Puig i Cadafalch el 1899), prop de la qual Lluís Bonet i Garí, féu la capella de Sant Miquel del Cros (1929), dins una estètica gaudiniana, i Can Bartrina. Entre tots aquests veïnats, el 2005, sumaven 1.197 h.
Menció a part mereix l’església romànica (una nau, absis i dues absidioles fent creuer) de la Mare de Déu del Viver, al SE de la vila, prop de la riera, esmentada des del 1119, que fou centre de devoció mariana i que fou refeta per Darius Rumeu i Torrent, que bastí un gran casal al costat (la Baronia de Viver) i al qual fou concedit el títol de baró de Viver sobre aquesta propietat; s’hi celebra un aplec el diumenge després del 8 de setembre. També destaca la gran masia fortificada de Can Cabanyes, del segle XVI, a l’esquerra de la riera, amb interessants elements decoratius renaixentistes a la façana i pintures murals a l’interior.
Prop d’Òrrius, a l’extrem de ponent del terme, hi ha l’antic priorat de Sant Pere de Clarà, benedictí; a la fi del segle IX ja hi havia una església alçada per Baió (es conserva la inscripció sepulcral), i potser una cel·la monacal, que al segle XI depenia de Sant Cugat del Vallès. El 1080 Adelaida Guadald cedí el lloc al monestir de Cluny, que el posà sota la dependència de Sant Pere de Casserres (els priors de Clarà foren monjos de Casserres fins el 1359). Després hi hagué priors comendataris i el 1597 el priorat fou unit a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà al veí casal dels Marc d’Òrrius (el priorat havia tingut jurisdicció sobre algunes masies dels termes d’Òrrius i d’Argentona). L’església, restaurada el 1920, és un petit edifici gòtic (segles XIII-XIV) amb elements d’una d’anterior, romànica.
Hi ha pel terme restes arqueològiques interessants, com la necròpoli Estrada (edat del ferro), restes ibèriques al turó de Matacabres, al Pla dels Matxos, a la zona de Can Cabot i al poblat de l’Aigueró, restes de la via romana de Parpers, situades al N del terme municipal, sobre la Serralada Litoral, tocant als termes de la Roca i Dosrius, i d’altres restes romanes a Sant Miquel del Cros, al veïnat de Madà i a Can Serra de Lledó, Can Pins i Can Cabanyes.
La història
La referència més antiga al lloc és la de l’església de Sant Martí, prop del riu d’Argentona, documentada el 878 (confirmada el 987 al monestir de Sant Cugat del Vallès) i que estava ja derruïda el 1315; en resten vestigis a la masia de Can Martí de la Pujada, al N de la població. Altres referències, també segons documents estudiats per mossèn Josep Mas i Domènech són al terme de Purpulas (894 i 981) amb relació al riu d’Argentona i a Sant Julià; l’església de Sant Julià d’Argentona és documentada des del 1023 i consta com a parròquia des del 1068. Dins el terme tenien possessions el monestir de Sant Marçal de Montseny i el priorat de Sant Pere de Clarà, aquest dins el terme d’Argentona. La població passà a formar part dels dominis del veí castell de Sant Vicenç (dit després de Burriac), que s’aixeca dins el terme de Cabrera, al límit amb el terme d’Argentona. Controlaven el castell, i Argentona, primer els Santvicenç i des del 1352 els Desbosc. Des de la fi de la guerra contra Joan II, el castell esdevingué centre d’una important baronia atorgada pel rei al seu fidel Pere Joan Ferrer, amb la jurisdicció civil i criminal sobre les poblacions i parròquies del voltant. Argentona intervingué activament en la resistència d’aquestes poblacions a suportar el jou feudal i el 1480 obtingueren la revocació de la donació. El 1419 el rei Alfons V d’Aragó havia concedit a la vila el títol honorífic de reial vila, ratificat pel rei Ferran el Catòlic, títol que va detenir fins el 1480. Argentona passà a ser aleshores carrer de Barcelona, però els Desbosc recuperaren alguns dels seus antics drets sobre Burriac i les poblacions que en depenien, i Argentona tornà a lluitar fins que el 1660 aconseguí la renúncia de Frederic Desbosc sobre els seus drets.
Al segle XVI el creixement de la població degué ser important, ja que hom substituí la primitiva església parroquial de Sant Julià per l’edifici que encara es manté. La riera d’Argentona era el camí de comunicació amb les poblacions de la costa i la proximitat de Mataró —la segona ciutat de Catalunya al principi del XVIII— afavorí el seu creixement. És interessant la notícia que dóna el viatger Francisco de Zamora de la població vers el 1790: “Sus principales frutos son vino, trigo, etc. Es un pueblo en cuyo término hay casas de labradores acomodados y antiguas. En una de ellas se conserva todavía lo que aquí llaman rifa i rafa, que es una especie de armería. Los diezmos de este pueblo pertenecen al Cabildo de Barcelona y a la Casa de Moya, como señores del castillo de Burriac, a cuya Baronía pertenece.” (els marquesos de Moja eren hereus dels Desbosc i consta des del 1676 que el rector d’Argentona era canonge de la seu de Barcelona). Durant el segle XIX els fets històrics més importants per a Argentona són la guerra del Francès, el seu suport als absolutistes i al carlisme. Un aspecte cabdal en la configuració de la vila es produí l’any 1840, que després de diverses vicissituds perdé una part del terme municipal, la seva franja costanera, en benefici de Mataró i en canvi d’uns terrenys de muntanya de menor vàlua. En aquesta època la vila disposava de cinc molins de blat, tres fàbriques de filats i trenta telers de teixir cotó, hi havia artesans de la fusta, el ferro, paletes, barbers, espardenyers, fabricants de rajoles i algunes destil·leries de licors. D’ençà del decenni dels quaranta, gràcies al descobriment de les nombroses aigües de fonts minerals i medicinals, explotades per balnearis, que de seguida donaren renom a la població, les perspectives econòmiques van canviar i va esdevenir centre d’estiueig. Les fonts més importants eren la d’en Bellot (ferruginoses) i les de Burriac, d’Argentona i de Clarà (bicarbonatades). Les aigües de la font d’en Bellot es prenien en una deu prop el coll de Burriac (la font de Dalt), que hom canalitzà per acostar-les a la població (la font de Baix); les aigües de Burriac sorgien de la font d’en Prats, prop de la masia de Can Prats, i modernament han estat embotellades. Aquestes deus avui no s’exploten. A la fi de segle, dins el procés de modernització estimulat per la gran quantitat de forasters que havien convertit la vila en lloc de residència i d’esbarjo, hom instal·là el gas (1891), el telèfon (1895) i el corrent elèctric (1899). També fou important la construcció del pont de pedra, iniciat el 1916, per a suprimir el pont provisional que sovint les riuades s’enduien.