La narració d’aquesta ascensió sensible, lligada al temps i a l’espai, només es troba en l’evangelista Lluc (Evangeli i Fets dels Apòstols). Els altres escrits del Nou Testament parlen només de la resurrecció i l’exaltació de Crist a la dreta del Pare, fet que representa el nucli mateix de la predicació apostòlica: amb la paraula ascensió i expressions semblants volen enunciar, més que no pas el fet sensible narrat per Lluc, una veritat de fe, la qual no pot ésser situada en el món de l’experiència concreta; és a dir, que Jesús per la resurrecció entra corporalment en una altra forma d’existència, la divina. La narració de l’ascensió sensible descriu, doncs, més aviat l’última reunió de Jesús amb els deixebles abans de la seva desaparició de la terra. Els cristians celebren la festa de l’Ascensió quaranta dies després de Pasqua. La festa aparegué dins la segona meitat del s IV, i al segle següent se celebrava ja a totes les esglésies. La tradició litúrgica ha considerat l’ascensió com la manifestació final del triomf pasqual de Crist sobre la mort i de la seva presència al cel. Representat ja plàsticament a l’art paleocristià i bizantí, el tema de l’Ascensió apareix escultòricament a Sant Serni de Tolosa i a la catedral de Chartres, i ha estat pintat per Giotto, Mantegna i Correggio, entre molts d’altres. Als Països Catalans, hom troba representacions de l’Ascensió esculpides o pintades, a molts retaules gòtics (el de sant Pere, de Pere Oller, a la catedral de Vic; el de sant Pau i santa Tecla, de Pere Joan, a la catedral de Tarragona, ambdós del s XV).