Pertanyia a un llinatge d'infanzones. Estudià al col·legi de Cordelles de Barcelona. Es graduà en arts a Cervera (1760) i en dret a Saragossa (1764). Fou professor de dret a la Universitat de Saragossa i a Madrid. El 1776 fou nomenat cònsol a Dunkerque i a Holanda. Bona part de les seves obres foren publicades a Amsterdam. Retornat a Saragossa, fou membre destacat de la Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País i, per encàrrec d’aquesta, director del jardí botànic i del laboratori químic. Publicà Instituciones del Derecho Civil de Castilla (1771), inclòs per reial ordre en el pla d’estudis de la Universitat de València (1787); una Bibliotheca Arabico-Aragonensis (1782); edità sota el pseudònim de Melchor de Azaga una col·lecció de cartes adreçades a l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí (Cartas de algunos Literatos Españoles, 1773), i poesies i escrits d’escriptors aragonesos (Juan Francisco Andrés de Uztárroz, Juan Sobrarias, etc); com a botànic cal destacar la seva Synopsis stirpium indigenarum Aragoniae (1779), completat dos anys després (Mantissa stirpium indigenarum Aragoniae), descripció de més de mil plantes amb un índex de noms en castellà i aragonès, i el seu Discurso sobre la langosta y medios de extinguirla (1785), traduït l’any següent a l’alemany. La seva obra més coneguda és, però, la Historia de la Economía Política de Aragón (1798), reeditada el 1947 per Josep Manuel Casas i Torres, on estudià l’economia aragonesa des de la perspectiva de l’agrarisme i de la fisiocràcia.