vall d’Àssua

El nucli antic de Llessui, a la vall d’Àssua

© Fototeca.cat

Vall del Pallars Sobirà que davalla del massís de Montsent fins a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, vora Rialb.

És drenada pels afluents del riu de Sant Antoni, afluent de la Noguera Pallaresa format a Escàs per la confluència del riu de Caregue, que davalla del nord, i del riu de Berasti (o Rialbo), que davalla del Montsent; d’oest a est es dirigeix el riu de Pamano (o de Bernui), que aflueix al riu de Sant Antoni, per la dreta, entre Escàs i Rialb, prop d’Altron. La vall d’Àssua comprèn els pobles de Llessui (amb la Torre), cap de la vall i el de més altitud (1 407 m), i de Saurí (amb el despoblat de Menauri), que formen el terme de Llessui, els d’Altron, el de menys altitud (955 m), Sorre i Bernui, que formen el terme d’Altron, incorporats el 1970 al municipi de Sort, i els de Caregue i Escàs, que pertanyen al municipi de Rialb de Noguera. El centre de la vall havia estat, des del s. X, el castell de Torena, situat prop de Llessui i que ja al començament del s. XIII pertanyia a la família Bellera; foren importants també el castell de la Torre, vinculat als s. XI i XII a la família Àssua , i el de Malavella, documentat des del s. XIII i que succeí al de Torena com a centre de la vall. El 1435, Jaume de Bellera vengué al comte de Foix i vescomte de Castellbò la vall d’Àssua i la veïna baronia de Rialb, de les quals aquest no prengué possessió, però, fins el 1460. Amb el nom de quarter de Rialb o de Rialb i Àssua (i també de quarter d’Àssua ) era conegut un dels quarters del vescomtat de Castellbò des del s. XV; comprenia, ultra Rialb, que n'era el centre, i de la vall d’Àssua, la vall de Baiasca. Són interessants les esglésies romàniques de Sant Pere de Llessui, de Santa Maria de Bernui i de Sant Esteve de Menauri i el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya, prop de Caregue. La transformació de Llessui en centre d’esports d’hivern ha donat un nou impuls a l’economia, limitada fins no fa gaire a la ramaderia i a una agricultura precària. La població de la vall, que al s. XIV era de 350 a 400 h, que durant el s. XVIII es mantingué entre els 650 i els 800, i al voltant dels 1 000 durant el s. XIX, el 1960 era de 659 h, el 1981 de 256 h i el 1991 de 234 h.