batalla de l’Atlàntic

Conjunt d’operacions navals que tingueren lloc a l’oceà Atlàntic en el transcurs de la Segona Guerra Mundial.

La superioritat naval de la Gran Bretanya permeté a aquest país d’establir ja des del començament de la guerra un blocatge a distància dels països de l’Eix. Després d’accions d’una certa importància, com la batalla del riu de la Plata on fou enfonsat el cuirassat de butxaca alemany “Admiral Graf Spee”, la prioritat fou donada a la guerra aèria ( batalla d’Anglaterra ). Abandonat el projecte d’invasió d’Anglaterra (1940), la batalla de l’Atlàntic prengué les característiques que havien de durar tota la guerra. D’una banda, Anglaterra necessitava unes línies de comunicació amb els EUA que permetessin de dur a terme la política de col·laboració establerta en la carta de l’Atlàntic; de l’altra, Alemanya intentà d’evitar l’arribada de combois a la Gran Bretanya per mitjà de la guerra submarina. L’any 1940 Alemanya aconseguí d’enfonsar 7 000 000 de tones de vaixells aliats (59% amb submarins, 10% amb vaixells corsaris, 28% amb avions i 3% amb llanxes torpedineres). L’any 1941, però, fou enfonsat el cuirassat alemany “Bismarck” (27 de maig). L’any 1942, la tàctica alemanya canvià, i els atacs submarins, que fins aleshores eren efectuats prop del continent europeu, ho foren lluny d’Europa, i hom inicià un tipus d’atac anomenat de “ramada de llops”. Aquest any, les pèrdues aliades arribaren a 11 000 000 de tones (77% a causa de submarins). Els aliats incrementaren la construcció de vaixells mercants i perfeccionaren els mètodes de construcció ( Liberty ); foren inventats uns sistemes de detecció submarina ( asdic ); ( sonar ) i aparegueren nous tipus de vaixells adaptats a l’escorta de combois. Per part dels alemanys, el perfeccionament més important fou la introducció del schnorchel en els submarins. El 1943, les pèrdues aliades decreixeren fins a 7 000 000 de tones; el 1944, els EUA construïren 2 000 vaixells mercants tipus Liberty (equivalents a 23 000 000 de tones). La pèrdua de les bases alemanyes de submarins a la costa atlàntica francesa (1944) fou un fet decisiu que determinà pràcticament l’acabament de la batalla.