D’origen humil, s’allistà a l’exèrcit revolucionari el 1792 i al cap d’un any ascendí a general. Féu llavors la campanya dels Pirineus Orientals contra els exèrcits de Carles IV (1793). Després lluità contra els austríacs a Itàlia (1796) i es barrejà àdhuc en la política del Directori com a protagonista del cop d’estat del 18 fructidor (1797). El 1804 Napoleó el nomenà mariscal i, el 1806, duc de Castiglione. El 1809, sota l’imperi, fou enviat de nou a Catalunya per a l’expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (1810), en virtut dels decrets imperials que segregaven les províncies de l’esquerra de l’Ebre de la corona del rei Josep Bonaparte. En la seva gestió al Principat (gener-maig del 1810) intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del Diario de Barcelona —hi canvià el nom per Diari del Govern de Catalunya i Barcelona—, i de l’administració municipal, nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d’arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques. Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs de Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i March. Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 de maig de 1810).
Pierre François Charles Augereau
© Fototeca.cat
Mariscal napoleònic.