Canonge de Barcelona, ordenat el 1802. El 1811 era jutge del Breu Apostòlic i vocal de la junta superior de Catalunya; fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta al juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics. Governador de la mitra el 1820, topà aviat amb els constitucionals, que l’exiliaren dues vegades; retornà a Barcelona amb l’exèrcit francès el 1823 i es convertí en un dels caps de la reacció. Perseguí i castigà els clergues liberals i fou home de confiança del govern, que li demanava informació sobre les personalitats barcelonines. Anà a Roma com a auditor de la Rota (1834) i esdevingué prelat domèstic del papa Gregori XVI. Amb els anys radicalitzà la seva actitud anticonstitucional i a favor del carlisme. Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona en 1812-14.