Fou un dels principals capdavanters del moviment religiós que s’oposà a les reformes que Nikon, patriarca de Moscou, introduí a l’Església russa influït per la litúrgia grega. Fou deportat a Sibèria, i el 1664 tornava a ésser a Moscou; però a l’agost d’aquest any fou arrestat i deportat a Pustozersk. Dos anys més tard, ell i els altres caps del moviment dels raskol’niki (o 'vells creients') eren processats. Fou degradat i excomunicat, però, tancat en una presó, continuà la lluita escrivint, fins que, el 1682, fou condemnat a la foguera. És autor d’una autobiografia (1672-75) considerada la primera manifestació d’aquest gènere a Rússia i alhora un dels millors monuments literaris anteriors a Pere el Gran.