Gendre de Manzoni. S’exilià a Florència a l’època de l’ocupació francesa. Novament, a Torí, emprengué la carrera militar, la qual abandonà per dedicar-se a la pintura. En les novel·les Ettore Fieramosca (1833) i Niccolò de’Lapi (1841) és notable la vivacitat de color amb què sabia reunir caràcters històrics i moderns. La forma de “novel·la històrica” i la força d’alguns tipus expliquen el gran èxit d’aquestes primeres experiències. Propagandista polític els anys de la revolució, escriví els opuscles Degli ultimi casi di Romagna i I lutti di Lombardia. Fou president del consell de ministres; com a tal, aprovà els tractats de pau i promulgà la llei Siccardi contra els privilegis eclesiàstics. Més tard fou ambaixador a París i a Londres. L’obra més interessant és la seva biografia I miei ricordi, iniciada el 1863, que aparegué pòstumament, escrita amb la intenció d’educar políticament el poble italià.