Situació i presentació
Al NE toca amb Castellar de n’Hug, a l’E i al S amb Guardiola de Berguedà, a l’W amb Gisclareny i al N amb Bellver de Cerdanya, Alp, Das i Urús (tots de la Cerdanya), i amb Grèixer, enclavament de Guardiola de Berguedà.
La part principal del terme de Bagà, que inclou el poble pròpiament dit, forma un extens territori aproximadament quadrat, del qual surten dos apèndixs: la capçalera del riu de Gréixer, ampla i extensa, que es projecta cap al NE i limita amb la Baixa Cerdanya (la serra de Gréixer, el Pedró dels Quatre Batlles, de 2 531 m, la Tosa d’Alp i la carena de Comabella fins a Puigllançada), i un de llarg però molt estret (uns pocs centenars de metres), que s’estén fins a la serra de la Moixa, on limita amb Bellver de Cerdanya, i que comprèn les capçaleres del torrent de Molnell i de Galigans. El terme posseeix l’enclavament dels Cortils, d’uns 4 km (d’E a W) per 1 km (de N a S), situat a sota mateix de la serra dels Cortils, al S del terme de Montellà i Martinet (Cerdanya). Inclou dues valls: la del Bastareny i la del riu de Gréixer. El Bastareny neix uns 4 km a ponent de la vila de Bagà, dins el terme de Gisclareny. Abans d’arribar a la vila rep, per l’esquerra, el riu de Gréixer i a la sortida rep les aigües del barranc de Sant Marc.
Els principals nuclis de població són la vila de Bagà, que n'és el cap, el veïnat de Terradelles i l’antic llogaret de Rigoréixer. Les vies de comunicació són la carretera C-16 (Eix del Llobregat), una carretera que, passant per Bagà, Gréixer i l’Hospitalet de Roca-sança, arriba fins al coll de Pal, des d’on continua fins a Massella, i una altra carretera que va de Bagà a Gisclareny i Saldes.
Orogràficament, el terme és molt accidentat i irregular, especialment a la zona nord, on l’apèndix NW inclou l’extrem oriental de la serra de Cadí, amb altituds superiors als 2.000 m (la Roca de la Moixa, 2.050 m), i, al límit amb Urús i Das, amb una part del Pedró dels Quatre Batlles, amb una altitud superior als 2.500 m, que, a través del coll de Pal, enllaça amb Puigllançada (2.406 m). D’altra banda, l’enclavament dels Cortils també inclou una petita part de la serra de Cadí: de la Serra Cabirolera al pas dels Gosolans i Comabona, emmarcat al S per la Costa Cabirolera i la Serra Pedregosa. Pel que fa a la zona sud del terme, les altituds són menors (entre 1.100 i 1.500 m) a la carena de la Baga i els cingles de la Torre, que separen la vall del riu de Saldes de la vall de Bastareny, molt més baixa (entre 700 i 900 m, aproximadament). En aquest indret hi ha la vila de Bagà.
La població
Bagà prosperà aviat com a vila i, tot i que sofrí les conseqüències de les guerres i les lluites nobiliàries, augmentà aviat la població (baganesos). Molts dels seus habitants es dedicaven al contraban, com ho demostren els nombrosos documents que esmenten càstigs, multes o perdons que, segons els casos, imposaven els nobles als habitants de la vila per aquest motiu. El creixement degué continuar, perquè el 1322 començà ja a construir-se la primera casa extramurs. La mortaldat a causa de la Pesta Negra (1347-48) fou considerable i molts masos quedaren despoblats i les terres abandonades. Però, Bagà mantingué un alt nivell demogràfic, ja que el fogatjament del 1370 esmenta un total de 96 focs (uns 450 h), que és la xifra més alta de tot el Berguedà darrere de la de Berga. A mitjan segle XVI, el fogatjament del 1553 revela l’existència de 151 focs, xifra que era també la segona de la comarca i considerablement propera a la de Berga. Tot i això, l’augment demogràfic continuava sotmès als avatars de guerres i pestes.
La prosperitat que assolí la població a mitjan segle XVIII és visible en diversos censos: el 1718 tenia 600 h i el 1787 havia duplicat pràcticament aquesta xifra (1 195 h). Aquest mateix any, però, quan el funcionari castellà Francisco de Zamora visità la vila, les manufactures tèxtils no eren ja gaire importants i potser això explica la davallada del segle següent. La decadència que reflecteix la descripció de Francisco de Zamora es confirmà al segle XIX ja que, contràriament a la gran majoria dels pobles del Berguedà, la població retrocedí respecte a la del 1787: el 1857 tenia 966 h, 923 el 1877 i 800 el 1900.
Les alteracions que comportaren les guerres carlines no afavoriren gens la prosperitat de la vila, però la presència de les mines de Fígols (que no corresponen al terme municipal) causà un nou increment de població durant el segle XX, sobretot a causa de la immigració: el 1930 hi havia 1.021 h, 1.275 h el 1950 i 2.410 h el 1960. A partir d’aquest any hi hagué un retrocés: 2.388 h el 1970, 2.130 h el 1981, 2.129 h el 1991 i 2.115 el 2001. Amb el canvi de segle es produí un lleuger increment (2.160 h el 2005).
Pel que fa a la població ocupada el 2001, el 2,88% treballava en el sector primari, el 23,08% en la indústria, el 24,40% en la construcció i el 49,64% en els serveis.
L’economia
Una gran part de la superfície municipal és ocupada per boscos comunals de pi roig o silvestre, pi negre, faig i roure, dedicats moltes vegades a l’explotació; les pastures permanents n'ocupen una petita part. Les úniques àrees conreades d’aquest municipi es localitzen al fons de la vall del Bastareny i els relleixos propers a la vila. Els conreus tradicionals de Bagà són els cereals i les patates i en una petita part de regadiu —privilegiada gràcies a l’orientació a migdia de la vall del Bastareny— s’hi fan verdures, hortalisses i fruites. La ramaderia (bestiar boví, oví i cabrú) tampoc no té gaire importància, tan sols és un complement de l’agricultura.
La llarga pau subsegüent als anys centrals del segle XVIII afavorí l’extensió de les manufactures tèxtils, tradicionals a Bagà des de feia segles. Els primers anys del segle XVIII s’obrí una important manufactura de mitges. També prengueren una major volada els treballs de torneria de fusta i algunes altres activitats menestrals. Aquest municipi assolí gran renom per la seva forja de fer ro, tot i que havien de portar el material de fora, i també pels seus nombrosos filadors, teixidors i tenyidors, que treballaven la llana dels seus ramats i d’altra que venia de fora. Era famós així mateix per les seves tintures. A mitjan segle XIX la indústria tèxtil continuava essent la principal activitat manufacturera del poble, orientada especialment cap a la fabricació de teixits de cotó, mentre que l’agricultura restava en segon lloc.
Les activitats industrials, d’ençà de la davallada de la indústria tèxtil, que mantingué la seva importància fins a mitjan segle XX, han quedat molt reduïdes. Actualment destaca una empresa tèxtil i una piscifactoria dedicada a la cria de la truita comuna. Dins el terme també hi ha la central elèctrica de Pendís.
Des del segle XIII la població era seu d’un mercat força actiu, que s’havia iniciat el 1257 per disposició de Galceran (IV) de Pinós, el qual redactà les ordinacions que el regulaven. Fins a la fi del segle XIV estigué prohibit de celebrar transaccions fora de la plaça o fòrum, però després hom deixà establir botigues per tota la vila. Els teixits i el bestiar foren elements importants de transacció. El mercat de Bagà és viu encara i té lloc el dimecres. D’altra banda, el 2 de novembre se celebra la fira de Tots Sants, de caràcter multisectorial, encara que dóna cada vegada més importància a la ramaderia i a la maquinària i els vehicles agrícoles. L’ensenyament queda cobert fins al batxillerat.
Bagà té un paisatge i una arquitectura remarcables que atreuen nombrosos visitants, la qual cosa ha estat la causa que proliferin els equipaments turístics (un càmping, hostals, un refugi al pla de rebost). També s’hi ha instal·lat el Centre d’Informació del Parc Natural de Cadí-Moixeró. Cal esmentar l’estació d’esquí de Coll de Pal. Des de la construcció del túnel del Cadí i la variant de Bagà, aquesta vila ha quedat ben comunicada amb la Cerdanya i s’ha convertit en la darrera parada abans d’entrar al túnel.
La vila de Bagà
Morfologia urbana
Carrers de Bagà, amb l’esglèsia de Sant Esteve al fons
© Xevi Varela
La vila de Bagà (786 m d’altitud i 2.178 h el 2006) és un conjunt de cases arrecerat als peus dels darrers contraforts meridionals del Moixeró i dels rasos de Comabella, a la vora esquerra del Bastareny. Encara avui mostra ben clarament la seva antiga grandesa, com a capital de la baronia de Pinós. El seu nucli antic conserva les muralles medievals, mentre que a la resta del poble se'n conserven fragments. La plaça Major, formada per edificis de notable antiguitat, és famosa pels seus pòrtics, curiosament rústecs.
L’església parroquial de Sant Esteve de Bagà era, originalment, fora de la vila, i existia ja al segle IX. Quan Bagà es convertí en capital de la baronia de Pinós, hom decidí de construir una nova església, amb la mateixa advocació; se sap que l’any 1330 ja s’hi treballava. L’extensa i detallada documentació de l’arxiu de Bagà permeté a Joan Serra i Vilaró, en el llibre Les baronies de Pinós i Mataplana, de reconstruir tot el procés d’edificació de l’església nova i d’enderrocament de la vella, amb detall dels costos, del nombre de treballadors que hi participaren en les diferents èpoques, la procedència de molts dels materials, etc. L’edifici, de base encara romànica, ja que té una planta que respon a l’esquema romànic de tipus basilical, consta d’una gran nau central coberta per una volta de pedra ja molt apuntada. La nau acaba en un absis que conserva per dins la forma semicircular. A l’estiu del 1339 fou inaugurada l’església nova, tot i que les obres es prolongaren fins el 1372 i, interrompudes, foren finalment acabades cap al 1435. Posteriorment rebé nombrosos afegitons. El dia 25 de juny de 1753, dilluns de l’octava de Corpus, es produí un incendi a l’interior del temple que destruí tots els altars. En la reconstrucció hi foren afegits elements barrocs. En una restauració posterior es posà al descobert la magnífica talla de pedra amb què fou edificat. L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. L’edifici de l’església custodia també l’Arxiu Municipal de Bagà, el qual sofrí danys arran de l’incendi del 1753 i durant les lluites entre reialistes i liberals, el 1823.
La cultura i el folklore
La notable vida associativa d’aquesta població promou múltiples activitats culturals i esportives. Destaquen la Comissió de Festes de Bagà, que organitza les activitats culturals i lúdiques relacionades amb les diades tradicionals de la vila, el grup teatral La Faia i l’Esbart Cadí (1948), que representa el ball cerdà.
La vila disposa de l’Arxiu Municipal i el Museu Medieval i del Catarisme.
Entre els equipaments esportius destaca l’estació d’esquí de Coll de Pal.
Bagà és un poble de tradicions ben arrelades, entre les quals sobresurt l’aplec al santuari de la Mare de Déu de Paller, que se celebra el cap de setmana més proper al 8 de setembre, i la festa major, el 3 d’agost.
Una altra festa important és la de la Fia Faia, pròpia de la nit de Nadal, la qual encara se celebra amb rondes que recorren el poble portant grapats de faies (Cephalaria leucantha, herba seca de gran longitud que pot arribar als 2 m) enceses per un extrem; al conjur de la campana del toc d’oració s’encenen les faies i hom crida: “Fia Faia! Nostre Senyor ha nascut a la paia” i els joves surten corrent brandant les torxes amunt i avall per places i carrers. Quan ja no es poden sostenir més es posen a terra amuntegades i els més ardits les salten. També destaca la festa de l’arròs de Bagà, de fondes arrels històriques i abans anomenada d’àpat dels pobres, que té lloc el segon diumenge de febrer. L’últim dia de Carnestoltes se celebrava a la plaça Major una gran festa, en la qual els convidats eren els necessitats de la vila i de fora, que pel que sembla hi acudien en bon nombre. Es repartia primer plat, segon plat i postres. Avui Bagà encara conserva la tradició i hom cuina en una enorme paella de més de 2 m de diàmetre unes 3.000 racions d’arròs, que es reparteixen entre els nens i, després, entre els veïns de la vila i els forasters. Abans de l’àpat, l’Esbart Cadí representa el ball cerdà, d’origen religiós i de confraria, si bé també s’havia arribat a ballar a les places. És un ball cerimoniós i de ritme ternari, que de sobte es torna binari i acaba en un galop. Altres actes festius són la trobada d’esbarts el cap de setmana més proper al 26 d’agost i la setmana medieval que se celebra entre el segon divendres de juliol i el tercer diumenge de juliol. Inclou un mercat medieval que es fa el tercer diumenge i la representació del rescat de les cent donzelles, a la plaça porxada, el segon dissabte.
Altres indrets del terme
El terme municipal de Bagà inclou el veïnat de Terradelles (molt pròxim al límit meridional del terme amb Guardiola de Berguedà), l’antic llogaret i quadra de Rigoréixer, a l’esquerra del riu de Gréixer, i l’antic terme de Sant Joan d’Avellanet. En aquest darrer es conserva l’antiga església parroquial de Sant Joan d’Avellanet, edifici d’estil romànic, situat a uns 3 km de Bagà, prop de la pista que porta d’aquesta població a Gisclareny. L’església ja és esmentada l’any 983 en l’acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, al qual fou vinculada com a donació. La construcció consta d’una sola nau, acabada en un absis sensiblement més baix i una mica més estret que aquesta, que correspon a la part més antiga de l’edifici.
També poden destacar-se la capella de Santa Fe de Quer, obra del 1700, situada en una elevació, a la dreta del Bastareny, i el santuari de Paller, al NE de Bagà. Fou construït a partir del 1747 en substitució d’un antic santuari edificat a la masia de Paller de Dalt (encara se'n veuen algunes restes) que estigué en ús fins al segle XVIII. El santuari actual és prop de la font dels Banyadors (se n'ha dit també de Santa Maria dels Banyadors), l’aigua de la qual tingué fama de miraculosa. En canvi, no pertany al terme de Bagà, malgrat el seu nom, el monestir de Sant Llorenç prop Bagà, que és situat dins el municipi de Guardiola de Berguedà.
Romanen encara habitades les masies de la Creu de l’Om, Cal Graners i Quer, i entre les deshabitades de fa anys es poden esmentar les de Matallops i Paller de Baix.
La història
La vila de Bagà tingué com a precedent un nucli primitiu, construït al voltant d’una església i del qual encara es veuen restes a mig quilòmetre, aproximadament, a l’indret on posteriorment fou alçada la capella de Sant Sebastià. Però l’origen de la població actual és la fundació feta pel baró Galceran (IV) de Pinós i la seva muller, Esclarmunda, el 1233. Pel que sembla, el mateix baró traçà la disposició de les cases i solars de la nova població, que havia d’ésser capital de la baronia i prop de la qual tenia el castell. Simultàniament concedí un conjunt de franqueses a les persones que vinguessin a establir-s’hi i col·laboressin en la construcció de la vila. Aquestes franqueses significaven l’exempció d’una sèrie de tributs i obligacions que normalment pesaven damunt la població de les terres nobiliàries, i incloïen garanties per als habitants de Bagà pel que feia a llur defensa i a la protecció de llurs béns. Els nobles es reservaven els drets d’host, seguiment i cavalcada, i el de fer-los fer guaites a la vila en temps de guerra, a més d’alguns drets fiscals i jurídics. Amb la creació d’aquest centre de la baronia s’explica que es reunís en aquest indret l’important Arxiu de Bagà, que constitueix encara una font de primer ordre per al coneixement de la història d’aquest poble i de les terres pròximes.
Probablement durant el segle XIII només s’havia projectat la part superior de la vila de Bagà, tocant al palau; els Pinós procuraren més tard d’eixamplar-la fins al Bastareny i fins al torrent dit de Banyadors. Cap al 1314 ja devien ésser construïdes totes les cases arran d’aquest torrent; la vila havia estat envoltada de fortes muralles, amb torres defensives, però dins de les muralles encara hi havia horts i terrenys lliures. El 1322 començà ja a construir-se la primera casa extramurs, a l’actual Raval.
Abans d’acabar el segle XIII ja hi havia també a Bagà un hospital, dedicat —com era habitual a l’època— no únicament a malalts, sinó a recollir pobres i rodamons, pelegrins, etc. Cap al 1330 restà fixada l’organització del govern municipal amb l’establiment de l’elecció de dos cònsols, als quals no trigaren a afegir-se quatre consellers. Tots els càrrecs eren renovats anualment per elecció.
L’any 1344, durant la guerra que Pere III de Catalunya-Aragó menà contra Jaume III de Mallorca, la població de Bagà i el seu senyor, Pere Galceran (II) de Pinós, es posaren al costat del primer. Amb aquest motiu es feren reparacions als portals i les muralles de la vila, i es construí la Torre Sobirana; aquestes obres acabaren de donar a la població el seu caràcter de fortalesa. També, per indicació reial, foren adobats els camins que duien al poble. Acabades les hostilitats, el mateix rei Pere III visità la vila, on passà la nit del 4 al 5 de setembre de 1344, per a continuar l’endemà el seu viatge cap a Berga.
Pocs anys després es feren sentir a Bagà els primers efectes de la Pesta Negra (1347-48). Els cònsols i els consellers manaren de posar guàrdies als portals de la vila per tal d’evitar que entressin malalts i augmentés el risc de contagi. Acabada la pesta, s’iniciaren unes obres de reforçament de les muralles i torres, en les quals cooperaren gairebé tots els habitants per un preu mòdic, en canvi del qual llur senyor, Pere Galceran (III) de Pinós, reconegué que era un servei voluntari i no pas obligatori. Cada portal fou dotat de torre i de pont llevadís; a les torres habitaven els guardians, el nom dels quals restà vinculat a aquestes fortificacions: així, hom parlà de la torre de Gandesa, o de la torre de Brocà (pertanyent al senyor de Brocà). Aquesta darrera torre s’ha conservat fins a l’actualitat, i també es mantenen els fonaments d’algunes altres parts d’aquestes fortificacions.
Al segle XV la vila patí alguns efectes dels terratrèmols que sacsejaren el Principat els anys 1420-30. Més greus foren les conseqüències de la guerra contra Joan II, especialment en la seva darrera fase; el titular de la baronia en aquell moment, Galceran (VII) de Pinós, es posà al costat de Joan II, mentre que els habitants de Bagà i d’altres indrets de la baronia militaren en el bàndol contrari. En el curs de la guerra, Bagà fou ocupada per les tropes de Pere IV de Catalunya, dit el Conestable de Portugal, que finalment la perdé (1466). Els baganesos hagueren de fer cara a les escomeses de les tropes de Joan II i dels seus aliats francesos, els quals en una ocasió atacaren Bagà i saquejaren i incendiaren el Raval. Finalment, els enemics s’imposaren i el rei francès obligà els baganesos a reconèixer per senyor Francesc Galceran de Pinós, fill de Galceran (VII), l’any 1469.
A la fi del segle XV, estroncada la branca principal de la família, la baronia passà a Felip (VII) Galceran de Castre-Pinós i, mort aquest (1509), a Aldonça de Cardona i Manrique, la qual deixà les baronies de Pinós i Mataplana al seu gendre Diego Àlvarez de Toledo y Enríquez, pare del cinquè duc d’Alba, títol al qual quedaren des d’aleshores vinculades aquestes baronies catalanes, al darrer terç del segle XVI. Finalment, passaren a ésser propietat dels ducs de Medinaceli.
El 1589, la vila hagué de prendre fortes precaucions per a no restar contaminada per altres brots de pesta, i al segle següent, durant la guerra dels Segadors, calgué formar una junta anomenada Junta del Morbo (1651) per tal d’afrontar els problemes que causava la pesta. La vila també patí la presència de bandolers a les immediacions de la població.
El segle XVIII començà amb les alteracions que representaren la guerra de Successió i la guerra de la Quàdruple Aliança, que esclatà pocs anys després. Ara bé, la pau que seguí afermà i afavorí la manufactura tèxtil tradicional de Bagà i d’altres activitats menestrals. Però al final del mateix segle i sobretot al principi del següent ja es constata la decadència del tèxtil, per bé que encara es podia considerar la principal activitat de la població. Les mines de Fígols significaren una revitalització real de les expectatives municipals i, alhora, un augment demogràfic considerable durant els primers decennis del segle XX .