La geografia
La capital és Nassau, situada a l’illa de New Providence. L’arxipèlag és format per 29 illes grans, 661 illots i 2.387 esculls. Les illes més grans són Gran Bahama, Great Abaco, Andros, Eleuthera, Cat, Long Island, Crooked, Acklins, Mayaguana, Great Inagua i New Providence. Les Bahames són situades sobre un altiplà submergit les parts més importants del qual són el Gran Banc i el Petit Banc de les Bahames, i són formades per roques calcàries. Les costes són generalment planes, bé que en alguns llocs es fan escarpades, i les illes són normalment vorejades per esculls coral·lins. L’estructura del terreny no ha permès la formació de rius. El clima és tropical, determinat pel corrent del Golf (Gulf Stream), manté les temperatures de l’hivern al voltant dels 20°C, i pels vents alisis a l’estiu, que proporcionen temperatures de 25° a 30°C (Nassau: 28°C de mitjana). Són molt afectades pels huracans. La vegetació és pobra (sabanes, manglars), bé que a les illes de clima més favorable hi ha boscs de pins. L’agricultura (tomàquets, cebes, cítrics, bananes, cocos, pinya tropical, sisal i, dominant el paisatge, canya de sucre) té una importància secundària, i en part és dedicada a l’exportació (als EUA i al Canadà principalment), i en part a conserves; la pesca (llagosta, crancs, tortugues, esponges) és destinada en part a l’exportació.
Les Bahames, on el sector turístic constitueix la font més important d’ingressos
© Corel Professional Photos
La ramaderia és poc important. El govern, que ha d’importar el 80% dels aliments, estimula la dedicació a l’agricultura (180.000 ha, vint vegades la superfície actualment conreada, han d’ésser cedides en bones condicions). L’explotació forestal ha iniciat exportacions, que poden ésser incrementades. La indústria tradicional (conserves, construccions navals, fusta) és pobra, llevat dels productes de la canya: sucre i rom, ben conegut al Carib. A les dues illes principals, New Providence i la Gran Bahama, s’hi han desenvolupat indústries noves: química (productes orgànics: farmacèutics, plàstics), ciment, centrals termoelèctriques, i una gran refineria de petroli, especialitzada en combustible per a la navegació, que ha situat les Bahames al cinquè lloc entre els estats llatinoamericans per la capacitat de refinatge.
A la Gran Bahama es desenvolupa actualment una àrea comercial al voltant del port franc de Freeport, que competeix amb el port, també franc, de Nassau (New Providence); mancats, però, de primeres matèries i d’indústries prou importants, llur paper és més aviat de ports d’escala i de passatge (mig milió de passatgers desembarcats a cada port), que no pas comercials. Aquestes dues illes més grans (les altres són les Family Islands, illes domèstiques), tenen també els dos aeroports internacionals, que reben més de mig milió de passatgers anuals, en vols regulars de l’Amèrica del Nord i d’Europa. La balança comercial és negativa, car per satisfer les demandes dels visitants ha d’importar la major part dels aliments, tota l’energia (petroli brut i refinat) i primeres matèries elaborades o semielaborades, a canvi de productes derivats del petroli i productes de química orgànica i rom. El petroli, que absorbeix el 90% de les importacions, hi arriba de l’hemisferi oriental: Aràbia Saudita, Nigèria, Angola. En canvi, els EUA absorbeixen el 82,5% de les exportacions. El turisme adquireix una gran importància econòmica, gràcies a les bones comunicacións que té l’arxipèlag i a la benignitat del clima. Cas únic al món entre els estats no microscòpics, el turisme ocupa els 2/3 de la població activa i hi aporta els 3/5 del PNB, uns 800 milions de dòlars el 1984. El 1980 les Bahames ocuparen el sisè lloc llatinoamericà pel nombre de turistes i el segon pels beneficis. Així s’explica que un estat sense recursos naturals hagi esdevingut el segon país llatinoamericà en renda per habitant. La població, de creixement natural ràpid, correspon a una taxa de l’1,8% anual (1975-80), perquè la natalitat es manté elevada, amb una taxa del 25,1%o (1981), mentre que la de mortalitat no passa del 5,4| (1981). La població és constituïda en un 85% per negres; la llengua oficial és l’anglès i la majoria és cristiana, principalment protestant. Estat independent dins l’àmbit del Commonwealth des del 1973, el cap de l’estat és el sobirà de la Gran Bretanya, representat per un governador general. El poder executiu és exercit pel govern, presidit pel primer ministre i responsable davant el parlament bicameral. Bahames és membre de l’ONU, de l’OEA i del Commonwealth.
La història
Anomenades antigament Lucayas, aquestes illes foren la primera terra trepitjada per Colom a l’octubre del 1492 quan desembarcà a San Salvador o Guanahaní (actual Watling). Els castellans hi mostraren poc interès: no hi fundaren cap colònia i, altrament, transportaren llurs habitants a Cuba per treballar a les mines, fet que causà el despoblament de les illes al principi del segle XVII. El 1648, però, tingué lloc el primer intent d’assentament quan un grup de colons anglesos de les Bermudes s’establí a Eleuthera. Posteriorment Carles II d’Anglaterra cedí (1670) les Bahames a sis lords propietaris de Carolina del Sud, els quals no formaren cap govern regular. A partir del 1718 Anglaterra hi envià un governador reial, el qual aconseguí de posar fi a la pirateria. Durant tot aquest temps Anglaterra, França i Espanya es disputaren la possessió de les illes, fins que pel tractat de Versalles (1783) foren atribuïdes definitivament a Anglaterra. Acabada la revolució americana, molts americans reialistes s’establiren a les Bahames i s’enriquiren fabulosament amb el comerç del cotó. Després de l’abolició de l’esclavitud (1838), però, llurs plantacions declinaren. Durant la guerra civil, les Bahames prosperaren en constituir-se en base del trencament del blocatge a què eren sotmesos els estats del sud. El 1964 les Bahames assolí estatut d’autonomia interna. Les primeres eleccions amb sufragi directe es realitzaren el 1967. Resultà guanyador el Partit Liberal Progressista (PLP), que formà el primer govern constituït per negres de la història de les illes liderat per Lynden Pindling, que revalidà successivament el càrrec de primer ministre fins el 1987. El tràfic il·legal de drogues, afavorit per la posició estratègia de l’arxipèlag respecte als EUA, esdevingué des dels anys setanta el problema principal de les Bahames. Hom denuncià casos de corrupció relacionats amb aquest tràfic, i de resultes de la investigació que en seguí dimitiren a l’octubre del 1984 dos ministres. Pindling consolidà les estretes relacions amb els EUA, del qual les Bahames depenen sobretot per la incidència en el sector turístic. A l’agost de 1992 se celebraren eleccions generals en les quals el PLP fou derrrotat pel Free National Movement (FNM) de Hubert Ingraham, nomenat nou primer ministre. Ingraham afavorí l’increment del turisme i convertí les Bahames en un important centre financer i empresarial internacional. El 1997, 24.500 companyies tenien la seva seu a les illes atretes per les condicions favorables que el país ofereix com a paradís fiscal. En les eleccions del març del 1997 l’FNM resultà novament guanyador i Ingraham fou confirmat com a primer ministre, i encarà el seu nou mandat a competir amb Cuba en el turisme, i construí un gran centre, Paradise Island, destinat als visitants provinents dels Estats Units. El creixement econòmic convertí l’arxipèlag en destí de nombroses onades d’immigrants de Cuba i Haití, protagonistes de repatriacions massives. Els primers anys del segle XXI, el turisme representava més del 60% del PIB, i la pràctica totalitat de la població ocupada, complementat en una mesura cada cop més important per la banca i en l’enregistrament de vaixells. Importants en l’àmbit econòmic foren també els anuncis de privatització de les companyies estatals d’aviació i de telecomunicacions (2002) i l’acord de construcció d’un gasoducte des de Freetown a Florida (2003). El sector financer, impulsat gràcies a l’exempció de taxes i al secret bancari, fou reiteradament qualificat per l’OCDE de paradís fiscal, i el govern es comprometé a millorar-ne la transparència. D’altra banda, el 2003 el Departament d’Estat nord-americà estimà que entre el 10% i el 15% de la cocaïna introduïda als EUA tenia les Bahames com a canal d’entrada. L’any 2000 morí Lynden Pindling, primer ministre en 1967-92, i considerat l’artífex de les Bahames independents. En l’àmbit polític, el referèndum celebrat el 2002 sobre canvis constitucionals amb relació a la discriminació de la dona en el text actual i la creació d’una comissió de districtes electorals tingué un resultat negatiu. Al maig, en les eleccions generals el partit del govern, Free National Movement, liderat pel primer ministre Hubert Ingraham, patí una derrota aclaparadora a mans del Partit Liberal Progressista de Perry Christie, que esdevingué cap de govern. Un dels problemes més greus de les Bahames aquests anys fou l’afluència massiva d’immigrants il·legals d’Haití, el nombre dels quals hom estima en 60.000. Al setembre del 2004 l’huracà Frances produí greus danys en edificis i infraestructures. Al setembre del 2005 Bahames cosignà el Petrocaribe, un acord amb Veneçuela per a adquirir petroli a preus preferencials. Anteriorment, havia renovat l’acord de cooperació en política antinarcòtica, que els EUA es comprometeren a finançar amb prop de 600.000 dòlars, i anuncià la construcció d’un nou centre penitenciari, després que Amnistia Internacional hagués denunciat el tracte inhumà que es dispensava a les presons. L’1 de febrer de 2006, Arthur Dion Hanna rellevà com a governador general Dame Ivy Dumont, la primera dona que havia accedit a un càrrec que representa la monarquia britànica a l’executiu. Al març, en el lent avenç cap a la millora dels drets humans, s’abolí la pena de mort i es produí la revisió de trenta penes capitals. Al maig del 2007, les eleccions legislatives donaren la victòria a l’opositor Free National Movement (FNM), que fregà el 50% dels vots. El seu líder, Hubert Ingraham, que declarà que els inversors estrangers tenien massa poder al país, n'esdevingué primer ministre. Durant el 2008, l’impacte negatiu de la crisi als EUA, principal font de turisme i recursos, derivà en la pujada de l’atur i la inflació. Al març del 2009, l’OCDE situava Bahames en la llista “gris fosc” dels paradisos fiscals que havien millorat parcialment llur transparència.