La geografia
Cap de comarca, Elx, motiu pel qual hom anomena també aquesta comarca el Camp d’Elx. Ocupa els piemonts del Sistema Subbètic, una part dels seus vessants i les planes deltaiques valencianes meridionals. La dilatada plana quaternària estesa al peu de l’anticlinal juràssic de la serra de Crevillent i de les alineacions que acaben a la del Colmenar és coberta d’argiles roges amb còdols i crostes calcàries. Cal individualitzar-hi dos glacis esglaonats, coberts de dipòsits detrítics i d’incrustacions zonals; el nivell mestre, on s’encaixen uns quinze metres del Vinalopó i d’altres rambles, suporta llims roigs i còdols poc arrodonits; el segon nivell se solda amb el delta interior del riu —desproporcionat amb la seva funció actual— i enllaça amb la veïna comarca del Baix Segura i el seu immens ventall deltaic. Pel cantó septentrional la gran plataforma de Santa Pola, inclinada terra endins, dificulta el drenatge, i el Molar, constituït per una rasa miocènica com la de Santa Pola, tanca la zona lacunar pel sud. El Fondo, l’albufera d’Elx i alguna altra maresma ocupen l’espai entre el delta i el llarg cordó litoral arenós. Bé que lingüísticament hom sol incloure Guardamar al Baix Vinalopó, fisiogràficament forma part del Baix Segura. El clima accentua un xic l’aridesa de l’Alacantí: les pluges anuals gairebé no arriben als 300 mm, i la temperatura mitjana anual és de 17°C o més. El quadre físic és conseqüent en els sòls desèrtics pulverulents o complex bru sieroziom i braunlehm calcari; entorn de les albuferes dominen les formacions de solontxac. L’espinar de margalló i arçot, amb extenses clarianes, degenera sovint en un matoll semidesèrtic de timoneda. Espècies mediterrànies tan resistents a la sequedat com el pi blanc, el garric o el llentiscle tendeixen a refugiar-se als llocs obacs. L’àrid paisatge és travessat per l’aprofundit Vinalopó, que mor als salobrars i a les basses de la costa, sense arribar a la mar. El seu migrat mòdul (0,35 m3/s a Asp) és, a més, molt irregular.
Els palmerars i l’horta als voltants d’Elx, al Vaix Vinalopó
© Fototeca.cat
La població
El poblament antic és ben provat per les difoses troballes arqueològiques preromanes. La població presenta una forta densitat (547,74 h/km2 el 2005), una de les més elevades del País Valencià. El pes de la capital, Elx, amb 215.137 h (80,2% de la població comarcal) és fonamental davant dels altres municipis. Per trams d’edat, el 2003 el 16,4% de la població tenia menys de 15 anys, el 65,3% era població adulta i el 18,3% sobrepassava els 65 anys. L’evolució de la població ha estat marcada pel seu dinamisme. El 1787 tenia 25.700 h, xifra que augmentà lentament fins el 1930, en què assolí els 58.000 h. A partir d’aleshores s’inicià un procés d’acceleració: 95.000 h el 1960, 150.000 el 1970 i 200.000 el 1981, fins als 255.676 h del 2003 i els 267.954 del 2005. La base d’aquest creixement ha estat la forta emigració i el progrés industrial que presenta la comarca, bé que, en l’aspecte demogràfic, la influència del turisme s’ha deixat sentir durant el període 1980-2000, sobretot a Santa Pola, que ha crescut el 64%, mentre que a Elx i a Crevillent el creixement ha estat, respectivament, del 21% i del 20%.
L’economia
El conreu típic i gairebé simbòlic d’aquest litoral subàrid, sense glaçades, és el palmerar, present a Elx i a Santa Pola, amb més d’un milió de peus. Les palmeres, sobre les sequioles, envolten les parcel·les. Tradicionalment, més que no pas els fruits, interessen les palmes lligades i blanques, destinades a la litúrgia del diumenge de Rams. Entre elles hom conrea magraners o cereals, i també hortalisses, que han guanyat extensió. L’oasi es troba a la magra rambla del Vinalopó: les rescloses són totalment reblertes de fang, però el canal corre i hom subhasta l’aigua, ajudada per la de Riegos de Levante, escorrialles del Segura. La superfície conreada ocupa 13.500 ha (1999), la gran majoria de les quals són dedicades al regadiu. Predominen els herbacis (6.895 ha) i els fruiters (5.380 ha), especialment els cítrics. Al secà hi ha modestes extensions d’olivera i de vinya (711 ha i 300 ha). La ciutat d’Elx, gràcies a un procés força prolongat, ha esdevingut un centre industrial important de la indústria sabatera amb centenars de tallers i fàbriques de calçat, de cautxú i de cuir, i també indústries auxiliars. Això prové de la vella espardenyeria, basada en l’espart i en el cànem locals, desapareguda els anys seixanta. Cal afegir-hi fàbriques de maquinària per al calçat, establiments de filats i teixits, papereries, corderies, etc. Abans de l’eclosió del turisme la pesca sostenia el poble de Santa Pola, especialment el sector de la pesca llunyana, i encara els anys noranta hom posà en funcionament una instal·lació congeladora. A Santa Pola hom explota també les salines.
Les línies de comunicació terrestres litorals que travessen la comarca enllacen el Baix Segura amb l’Alacantí, tant per la via fèrria dels antics Ferrocarriles Andaluces (1865) com per carretera. La connexió amb el País Valencià central i septentrional tingué, almenys des d’època romana, dos itineraris: un, el principal, que remuntava el Vinalopó i tornava a baixar per la Costera (ara preferit pel transport pesant de València a Múrcia), i un altre, secundari, més apropat al litoral; ambdós confluïen a Elx, centre que comunicava amb Villena, Alacant i Múrcia. Els traçats actuals daten dels anys 1920-60. L’aeroport de la regió d’Alacant és situat a l’Altet (2,5 milions de passatgers), dins el terme d’Elx, amb un accelerat creixement, a causa dels vols xàrter i la instauració de línies regulars amb diverses ciutats europees i africanes. El trànsit de l’aeroport té una base gairebé exclusivament turística, i la seva funció s’estén a tota l’anomenada Costa Blanca. El litoral de la comarca ha tingut un creixement intens en aquest sentit fins al final de la dècada dels vuitanta, i posteriorment s’ha estabilitzat (18 hotels amb un total de 1.142 places i 6 càmpings amb 4.150 places el 1999). Hi destaquen els Arenals del Sol i les platges de Santa Pola. La capitalitat d’Elx és ben clara en el terreny econòmic; l’àrea comercial il·licitana rivalitza amb les d’Alacant i Múrcia pel nord i pel sud. Hom intenta promocionar el triangle Elx-Alacant-Santa Pola. Cal esmentar la importància ecològica del Fondo d’Elx (2.387 ha) i les salines de Santa Pola (2.470 ha), declarats paratges naturals per la Generalitat Valenciana el 1988. Un altre espai protegit és el palmerar d’Elx, declarat per la UNESCO patrimoni històric de la humanitat l’any 2000.
La història
Els vestigis més antics de poblament de la comarca són d’època eneolítica (poblat de la Figuera Redona, a Elx), però fou a l’edat del bronze que es densificà. Durant la fase ibèrica el territori pertanyia al grup dels contestans, la ciutat més important dels quals, dins l’actual comarca, corresponia a la que en època romana tingué el nom d’Illici. Situada a l’Alcúdia d’Elx, és un dels millors exemples de centre urbà desenvolupat d’època ibèrica. Nucli artístic important, en procedeix la famosa Dama d’Elx. A l’època d’August, probablement, fou convertida en colònia romana i continuà com el centre més important de la comarca, voltada d’una sèrie de vil·les. El port fou a Santa Pola. Les invasions germàniques de la segona meitat del segle III afectaren la comarca molt durament, sobretot la ciutat d’Illici, la qual es mantingué, bé que en decadència, fins al començament de la invasió islàmica, quan el centre principal passà a l’actual Elx, fundat aleshores. Elx fou seu d’un bisbat en les èpoques bizantina i visigòtica i durant el primer període islàmic, però el territori del Baix Vinalopó depengué, a partir del segle VII, d’Oriola, capital de la província visigòtica Cartaginense Espartària, que fou mantinguda com a estat cristià autònom (cora de Tudmir) durant la primera època de dominació islàmica, i després esdevingué cora o província del califat de Còrdova (la capital de la qual passà el 825 a Múrcia). A partir del segle XI, aquest territori, segons les èpoques, pertangué a les taifes de Dénia i de Múrcia. Conquerit el 1244 per Jaume I de Catalunya-Aragó, juntament amb la resta del regne islàmic de Múrcia, fou repoblat per catalans, però incorporat a Castella fins a la nova ocupació catalana del 1296 i l’annexió definitiva de la regió d’Oriola, Alacant i Elx al Regne de València (dins el qual formà la nova governació d’Oriola), després de la concòrdia de Torrellas (1304). Des del segle XIII, els actuals termes de Guardamar i de Crevillent formaren part del d’Oriola, i el de Santa Pola del d’Elx. El 1391 la ciutat de Barcelona adquirí Elx, amb Santa Pola i Crevillent, a l’infant Martí, el qual les havia rebudes del seu pare, el rei Pere III; aquests termes foren conservats com a baronia d’aquella ciutat fins a la fi de la guerra contra Joan II (1473), que foren tornats a la corona, i cedits per aquesta a la família castellana dels Cárdenas, que esdevingueren des del 1520 marquesos d’Elx (marquesat d’Elx). El 1602 el terme de Guardamar se segregà del d’Oriola. Després del decret de Nova Planta del 1707, la comarca fou mantinguda en la nova governació o corregiment d’Oriola, excepte el terme d’Elx, que constituí un enclavament de la governació de Xixona. El partit judicial d’Elx, creat el 1833 com a subdivisió de la província d’Alacant (creada el mateix any), estigué constituït per aquesta comarca, excepte Guardamar, que fou inclòs al partit de Callosa de Segura, després esdevingut de Dolores.