Residí a sa Pobla (Mallorca) des que tenia un any. Cursà magisteri, carrera que no exercí i col·laborà a la premsa de Palma. El 1965 obtingué el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga amb la novel·la Les nostres amagades servituds, i, l’any següent, el Ciutat de Palma de teatre per Jo i l’absent. Durant els primers anys, les seves obres, que aconseguiren els premis teatrals més prestigiosos del moment, revelen l’influx de l’expressionisme: Siau benvigut (1967), Dins un gruix de vellut (1973, premi Josep Maria de Sagarra 1967; estrenada el 1972 amb el títol Facem comèdia, per la companyia de Pau Garsaball) i Fins al darrer mot (1969, premi Joan Santamaria 1968). El 1972 aconseguí el premi Ignasi Iglésias amb Començament a punt de pesta, i, el 1983, després d’un llarg silenci, el premi Born de teatre amb L’única mort de Marta Cincinatti (1984). Publicà també Joc de tres (que inclou Fins al darrer mot, 1968; Massa temps sense piano, 1968, premi Mallorca; i Un baül groc per a Nofre Taylor, 1971), Al caire de les campanes (1987) i Les llàgrimes del vienès (1995, premi Crítica Serra d’Or), en què insistí en el tema del caràcter opressiu del poder. Posteriorment publicà les obres, també teatrals, Un no res d’eternitat (2010) i I passen les tempestes (2012, premi Recull de teatre Josep Ametller). Fou premi Ramon Llull del Govern Balear 2005.