Fou professor de la Universitat de Barcelona (1946-78) i de la Universitat de Harvard, EUA (1949-51), i director de l’Institut de Química Orgànica Aplicada del CSIC (1971-85). Dirigí programes d’investigació als EUA i a l’Estat espanyol. El 1982 li fou concedit el premi Príncipe de Asturias de la investigació científica i tecnològica, i el 1985, la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic. Des del 1969 fou acadèmic corresponent de l'Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, i des del 1982, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. L’equip de treball que dirigí destaca pels resultats següents: inici i descobriment de la química percloroorgànica; descobriment del reactiu BMC i dels polímers PP (els plàstics orgànics més resistents a l’atac químic i a la calor); descobriment de la llei lineal (que relaciona l’espectre ultraviolat amb l’estructura dels derivats benzènics); descobriment i desenvolupament dels radicals lliures inerts (el carboni trivalent perfectament estable); síntesi de carbanions i ions carbeni de gran estabilitat; descobriment de les transferències d’ió hidrur a ions carbeni en dues fases; primers exemples de l'efecte invers (nou procés cinètic en la química dels radicals lliures); síntesi de radicals-ions orgànics de gran estabilitat, i el descobriment del bescanvi spin-càrrega.
Manuel Ballester i Boix
© Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació
Químic.