Després de combatre en l’exèrcit de la Segona República i de passar pels camps de refugiats de França, tornà a Barcelona, on es llicencià en químiques i es doctorà en biologia per la Universitat de Barcelona. A la dècada de 1950 fou director de l’Instituto de Ciencias del Mar de Isla Margarita (Veneçuela), actualment Estación de Investigaciones Marinas de Margarita (EDIMAR), on creà el laboratori oceanogràfic de la Fundació La Salle. Fou president del Comitè d’Oceanografia Química del CIESM de Mònaco. Convidat pel Reial Institut de Ciències Naturals de Bèlgica, l’any 1966 participà en una investigació antàrtica. En aquest viatge posà en marxa el seu sistema per a analitzar i enregistrar de manera contínua les dades referents a la composició química, la temperatura i la salinitat de les aigües marines utilitzant sensors remots (posteriorment aquests sensors s’aplicaren a tots els vaixells oceanogràfics del món). Invitat pel govern argentí, el 1984 tornà a l’Antàrtida, juntament amb dos científics més del CSIC, un de les quals era Josefina Castellví. El 1986 participà en una nova expedició antàrtica organitzada per científics polonesos i, juntament amb l’equip de científics del CSIC que l’acompanyava, instal·là el primer campament antàrtic espanyol a l’illa de Livingstone, que un any més tard es convertí en la Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I (inaugurada al principi del 1988), de la qual fou director fins al mes de maig del mateix any, que patí un vessament cerebral que li impedí continuar amb la seva tasca científica.
Antoni Ballester i Nolla (1974-75)
© Institut de Ciències del Mar
Químic i oceanògraf.