Començà jugant amb el Centre Republicà de Girona, Independència Futbol Club, equip juvenil i primer equip del Girona (1929-35). Posteriorment, s’incorporà al Futbol Club Barcelona (1935-37), on jugà d’interior esquerre. Se’l conegué també com Mingo. Obtingué el Campionat de Catalunya i jugà la final de la Copa del 1936. Durant la Guerra Civil, el Barça marxà de gira a Mèxic i demanà exiliar-se en aquell país i, posteriorment, a França, on fitxà pel Seta (1937-41). Retornà al Barça (1941-44) després d’haver estat sancionat per les autoritats franquistes i es proclamà campió de Copa (1942). La temporada 1944-45 passà al Gimnàstic de Tarragona, que ascendí de tercera divisió (1944-45) a primera (1946-47). La temporada 1948-49 fou contractat pel Sant Andreu i a continuació retornà al Nàstic, on romangué fins a la seva retirada (1950), en la darrera temporada compaginant l’activitat de jugador i d’entrenador. Disputà quatre partits amb la selecció catalana (1943-44).
Fou entrenador del Girona (1952-53), el Saragossa (1953-54 i 1970-71), l’Oviedo (1954-55), el Barcelona (1956-58 i 1968-70), el Seta (1958-60), el València (1960-62), el Betis (1960-62), el Màlaga (1964-65), l’Atlético de Madrid (1965-66), de la selecció espanyola (1966-68), que dirigí en onze partits, el Cadis (1972-74) i el Sant Andreu (1974-76). Fou també secretari tècnic de l’Espanyol (1962-63) i del Barcelona (1968-69). Com a entrenador barcelonista guanyà la Copa (1957) i la Copa de Fires (1955-58). En deixar la banqueta fou director de l’Escola d’Entrenadors i posteriorment comentarista esportiu radiofònic. Rebé la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya.