El 1927 un grup financer valencià —Manuel Casanova, Ignasi Villalonga i Villalba, Vicent Noguera i Bonora — l’adquirí i l’impulsà. Així restà format un nucli valencianista a l’estil de la Lliga Regionalista, que, amb altres valencians, com Joaquim Reig i Rodríguez i Pizcueta, vertebrà el Banco Central Hispano. Els anys trenta el Banc de València fou el primer de la cambra de compensació valenciana.
El 1943 formà part del Consorcio Bancor amb el Banco Central, el Banco de Crédito, el Banco de Zaragoza i el Banc Hispanocolonial, desfet quan el primer absorbí aquest darrer. Malgrat que el Banc de València restà com un element del grup del Banco Central, connectà, com ja ho havia fet, amb grans empreses vinculades al País Valencià.
En promulgar-se la llei bancària del 1962, rebé més autonomia dins el grup del Banco Central i obrí moltes sucursals. El 1984, a conseqüència d’una situació financera delicada, el Banco Central, que tenia el 40% de les accions, en reprengué el control directe. L’any 1994 Bancaixa (posteriorment Bankia) n'adquirí el control majoritari i l’any 1997 adquirí el 100% del Banc de Múrcia, amb el qual es fusionà el 2002.
El Banc de València passà posteriorment a estar controlat pel Banc de Finances i Estalvis (també en l’òrbita de Bankia). Entitat molt centrada en el negoci immobiliari, de l’any 2004 al 2011 fou presidida per José Luis Olivas Martínez. Al novembre de 2011, en situació concursal, passà a ser intervinguda pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (primer banc espanyol intervingut pel fons). Al febrer del 2013 CaixaBank formalitzà l'adquisició del 98,9% del capital social del Banc de València.