Aquestes compere
foren absorbides entre el 1407 i mitjan segle XV per la Casa di San Giorgio, anomenada també Ufficio i, posteriorment, Banco di San Giorgio. Absorbí pràcticament totes les rendes de l’estat: monopoli de la sal, dret de les duanes i del port, tant a la metròpolis com a les colònies, etc. Fou governada per vuit procuradors i protectors i per un consell de cent membres, elegits entre els creditors i els accionistes. Accessòriament la Casa exercí la banca durant dos períodes: del 1408 al 1444 i del 1586 fins a l’extinció, el 1815. Fou una banca de gir i de dipòsit i no atorgà emprèstits sinó als arrendadors de les imposicions i al govern. Fou precisament a causa dels emprèstits estatals, no reemborsats, que la Casa passà una crisi el 1444 que l’obligà a abandonar els afers bancaris. El seus luoghi
o accions foren negociables, i ho foren també, des de mitjan segle XV, els interessos deguts als accionistes, les lire di paghe
. A causa de la seva potència i de la debilitat financera de l’estat, la Casa di San Giorgio el substituí en moltes de les seves competències; així, per exemple, en el govern de les colònies i d’altres territoris: el 1447 s’encarregà del govern i de l’administració de Xipre, que exercí durant 17 anys; del 1453 fins al 1464, de Còrsega, amenaçada pels catalans i, novament, per compra, a partir del 1482; el mateix any 1453, de les colònies genoveses de la mar Negra, amenaçades pels turcs després de la presa de Constantinoble, i de llocs de la Ligúria (Lerici, Sarzana, Ventimiglia) entre el 1479 i el 1514. Renuncià a l’administració d’aquestes possessions, a favor del govern, l’any 1562. El 1586 reprengué els afers bancaris, sempre limitats a dipòsits, girs i canvis. Expedí bitllets des del 1675. Els emprèstits forçosos al govern, particularment el tribut pagat a les tropes austríaques el 1746 per evitar el saqueig de Gènova, provocaren una suspensió de pagaments el mateix any. Els esdeveniments polítics en dificultaren la recuperació i en comportaren la desaparició l’any 1815, després de dues abolicions temporals el 1779 i el 1805.