El terme, que limita amb l’Alt Empordà, comprèn part de la serra de l’Albera, amb el pic de Sallfort (981 m), el coll de Banyuls (357 m) i el puig de Taravaus (628 m) i la vall de Banyuls, al sud, drenada per la riera de Banyuls (o de Vallòria), que desemboca a la mar a la cala de Banyuls, al sud del poble, i pels seus afluents, les rieres de les Abelles i de Vallòria.
Hom hi conrea hortalisses i arbres fruiters, però el conreu principal és el de la vinya (1.243 ha), dedicada a la producció gairebé exclusiva de vi dolç natural (vi de Banyuls), que assolí 50.000 hl el 1981. L’extensió mitjana de les explotacions és inferior a 3 ha. Hom conrea un total de 2.887 ha de vinya, que s’estén també als municipis veïns de Cotlliure, de Portvendres i de Cervera de la Marenda, amb una producció global de 45.952 hl de vi negre i 397 hl de vi blanc. A Banyuls hi ha cinc cellers, amb una capacitat de més de 50.000 hl, i una indústria que elabora vins aperitius i licors. La pesca havia estat una activitat econòmica important, però fou abandonada pràcticament a partir del 1930; l’escassetat de provisions féu que fos represa entre el 1942 i el 1950, data a partir de la qual experimentà un nou declivi (el darrer vaixell fou venut el 1958). El turisme ha ocupat el seu lloc. Des del principi del s. XX hi acudien molts visitants atrets pel Laboratori Aragó, el centre més important de biologia marina dels Països Catalans, fundat com a annex a la Sorbona el 1881. A partir del 1950 l’afluència turística ha estat molt gran; hom ha construït vil·les i ha equipat les platges veïnes amb nombrosos càmpings. Els avantatges del clima determinaren la creació a la cala de les Elmes d’un centre hospitalari per a infants (1888).
La població, que el 1836 era de 2.022 h, anà augmentant fins a assolir 4.050 h el 1886; aleshores experimentà una forta baixa i es mantingué sobre els 3.000 h fins el 1954, en què pujà a 4.020, i prosseguí la línia ascendent fins a arribar a 4.093 h el 1962.
El poble (banyulencs; 5 m alt) és vora la mar, en una cala semicircular, la cala de Banyuls (antic port de la Ferrera), a l’esquerra de la desembocadura de la riera de Banyuls. L’església parroquial és moderna; l’antiga, anomenada de Sant Joan de Munt, és romànica. Aristides Maillol és autor del monument als morts de la Primera Guerra Mundial, emplaçat damunt un promontori situat a l’extrem meridional de la cala de Banyuls.
El municipi comprèn els veïnats de Perafita, a la cala de Perafita, de la Rectoria i del Puig del Mas, les masies i antics termes de les Abelles i de Vallòria i les torres medievals de Madaloc i de Querroig, a la muntanya, i la torre d’en Pagès, a la costa. Cervera de la Marenda se separà del terme de Banyuls al final del s. XIX.
Vista del port de Banyuls
© C.I.C. - Moià
Banyuls apareix esmentat el 981 en una acta de concessió feta pel rei Lotari al comte d’Empúries i Rosselló. La població de la vall de Banyuls, tanmateix, era agrupada al Puig del Mas i al llogaret de la Ribera (actualment dit la Rectoria) i disseminada als territoris annexos de Vallàuria, de les Abelles, de Cervera i de Cosprons (no fou fins al final del s. XVIII que començà a formar-se l’actual nucli urbà). Pertanyia al comtat de Rosselló, incorporat el 1172 a la corona catalanoaragonesa; el rei Jaume I, però, vengué la vall de Banyuls al comte d’Empúries Ponç Hug IV (1248), i des d’aleshores estigué gairebé sempre unida al comtat d’Empúries i incorporada a la sotsvegueria de Besalú, on es mantingué fins al tractat dels Pirineus (1659), que fou incorporada per les autoritats franceses a la sotsvegueria del Vallespir. Nova població fronterera de la França de l’Antic Règim, els seus habitants es dedicaren al contraban fins a l’època de la Revolució Francesa. El 1793, durant la Guerra Gran, els banyulencs, que feren resistència a l’entrada al Rosselló de les tropes del general Ricardos (coll de Banyuls), esdevingueren un símbol de patriotisme republicà.