D’origen escocès participà en les guerres contra Turquia (1788-89), Suècia (1790) i Polònia (1792-94). Es destacà sobretot en les guerres napoleòniques. Intervingué a la batalla de Pułtusk i fou ferit a la d’Eylau (1806). Després d’exercir el càrrec de ministre de la guerra (1810), li fou donat el comandament del principal exèrcit que s’enfrontà a la invasió napoleònica de Rússia (1812), davant la qual adoptà la tàctica, molt discutida en el seu temps, d’evitar combats decisius i de replegar-se profundament. Participà en les batalles de Borodino, Dresden, Kulm i Leipzig. Cap de l’exèrcit expedicionari rus que envaí França el 1814 i el 1815. El tsar Alexandre I li atorgà successivament els títols de comte (1814) i de príncep (1815).