Fou advocat del parlament de Tolosa i diputat als Estats Generals (1788). Membre del tribunal de cassació i després diputat a la Convenció, de la qual esdevingué president (1792), evolucionà del moderantisme cap a una exaltació revolucionària que culminà en la designació com a membre del Comitè de Salvació Pública. No abandonà Robespierre fins a darrera hora, i fou deportat el 1795. Es dedicà després al periodisme i publicà obres literàries i polítiques.