Els inicis professionals
De ben jove deixà la casa familiar per a formar-se com a militar, en la branca de l’enginyeria de guerra. L’any 1695 retornà a València, després d'haver participat en els combats contra els turcs al front hongarès i també d'haver prestat servei al Milanesat. En aquesta època ja era coronel d’enginyers dels regiments imperials que dirigia l’influent príncep Jordi de Hessen-Darmstadt. La relació amb aquest personatge fou el que facilità que Basset s’encarregués, el març del 1698, per desig de Carles II, de planejar les defenses de la ciutat d’Orà. Fruit d’aquest encàrrec fou un informe, presentat per Basset l’11 de febrer de 1699, d’una gran extensió i precisió.
Basset en la guerra de Successió Hispànica
Després de la mort de Carles II i un cop conegut el seu testament a favor de Felip d’Anjou, Basset es decantà clarament a favor del bàndol austriacista i participà en les negociacions prèvies a la creació de la Gran Aliança de la Haia. Iniciada la guerra de Successió Hispànica, Basset feu una gran feina de difusió a favor de la causa austriacista a les contrades valencianes. L’any 1704, participà activament en la conquesta aliada de Gibraltar, plaça de la qual fou governador durant un cert temps.
El 1705, l’arxiduc Carles d’Àustria el feu participar, com a home de confiança, en l’expedició naval que els exèrcits aliats preparaven des de Lisboa. Nomenat mariscal de camp per l’arxiduc, el 17 d’agost d’aquell any Basset desembarcà a Dénia en qualitat de comandant general de l’exèrcit austriacista al Regne de València. A Dénia, Basset feu proclamar Carles III legítim successor de la monarquia hispànica. Mentre ell ordenava la fortificació de la ciutat i d’altres posicions importants, l’aixecament contra les autoritats borbòniques s’estengué per tota la comarca. Després d’atreure’s el coronel Rafael Nebot, el qual es passà al camp austriacista amb altres caps borbònics, Basset ocupà Oliva, Gandia, Tavernes de Valldigna i Alzira, i finalment entrà a València el 15 de desembre de 1705, on fou rebut per la població com un alliberador. Carles III premià aquesta acció amb l’atorgament del marquesat de Cullera i de la senyoria de l’Albufera a la seva mare. En un altre ordre de coses, cal tenir present que Basset abolí gran part dels abusos senyorials que encara patia la població valenciana. Això tingué dos efectes: d’una banda, li permeté reclutar contingents de combatents maulets i, de l’altra, consegüentment, li valgué l’oposició manifesta de l’aristocràcia militar valenciana. Aquest fet influí de manera decisiva en la mala relació que tingueren el comte de Peterborough, comandant suprem de les forces aliades, i el general Basset, situació que desembocà en l’empresonament d’aquest últim al castell de Xàtiva, sota l’acusació, entre d’altres, d’haver fet concessions contra els drets senyorials per compte propi. Posteriorment fou traslladat a Tortosa i a Lleida, per por que els seus partidaris l’alliberessin. Després de la batalla d’Almansa, Basset fou posat en llibertat i enviat a dirigir la defensa de Dénia. Allí es reproduïren els conflictes amb altres autoritats civils i militars, que desembocaren en una baralla entre Basset i el governador Diego Rejón, durant la qual el general valencià rebé un tret i una ganivetada. A conseqüència d’aquest fet, Basset tornà a ser arrestat i enviat a Mallorca, on fou condemnat a la confiscació de propietats i a la pèrdua dels seus càrrecs a l’exèrcit. Posteriorment, el líder dels maulets fou traslladat a Barcelona. A la capital de Carles III a la península, Basset visqué uns anys de penúries, malgrat les seves sol·licituds continuades perquè li fossin restituïts els seus honors i perquè li fos concedida una nova responsabilitat militar. No fou fins la marxa de Carles III a Viena que la seva situació començà a millorar. L’any 1712, l’emperadriu Elisabeth Cristina, encara resident a Barcelona, li encarregà de defensar les comarques catalanes del sud. L’evolució negativa dels combats per a la causa austriacista en aquells territoris impedí que Basset pogués complir aquest encàrrec. En iniciar-se el setge de Barcelona, el juliol del 1713, Basset fou nomenat comandant en cap de l’artilleria de la ciutat, càrrec que exercí amb gran encert, gràcies als seus dots personals i a la preparació dels artillers, la majoria mallorquins, que practicaren el tir d’esclat enlairat amb granada de metralla, també conegut amb el nom de bombes de fragmentació, que causava moltes baixes entre els soldats enemics atrinxerats. Des del setembre del 1713, dirigí també el cos d’enginyers de la plaça. En el consell de guerra de l’1 de setembre de 1714, Basset i Dalmau defensaren la resistència fins al final. La vigília de l’11 de setembre, Basset encara es trobava fent experimentacions amb unes noves bombes que havien de permetre encegar per un temps els soldats enemics. Basset fou un dels líders militars de la resistència que foren capturats el 22 de setembre de 1714, en una clara vulneració dels acords de capitulació de la ciutat.
El captiveri i la mort
Basset, juntament amb d’altres presos, fou conduït en vaixell a Alacant, i d’allí, a peu, fins al castell d’Hondarribia, on arribà el 4 de desembre de 1714. El governador d’aquesta fortalesa havia rebut instruccions de la cort borbònica per tal que l’empresonament de Basset i de Bellver fos especialment dur. L’aplicació de les mesures restrictives fou certament rigorosa: cap comunicació entre els empresonats, canvis cada tres hores de les guàrdies per tal d’evitar-ne possibles complicitats o escorcolls a cada canvi de guàrdia foren algunes de les mesures preventives que s’aplicaren. Basset inicià uns moviments d’aproximació cap a la cort borbònica. Així, pel març del 1715, adreçà al mateix Felip V un complet informe sobre política internacional, que aconsellava un apropament entre Espanya i l’imperi que tingués com a resultat la pau i l’alliberament dels presos, informe que Felip V no considerà. Fins al febrer del 1717, Basset rebé l’ajut econòmic d’un religiós valencià resident a Barcelona, però aquell mes tots els aragonesos, valencians i castellans residents a Catalunya foren obligats a abandonar el país, cosa que representà per a Basset la pèrdua d’aquell suport. Per aquest motiu, el general es veié obligat a vendre els dos únics vestits que li quedaven per tal de poder subsistir. Val a dir que la subsistència dels presos anava a compte d’ells mateixos, que, a més, tenien segrestats llurs patrimonis. La situació de Basset arribà a ser tan desesperada que el governador de la plaça d’Hondarribia reclamà a la cort un subsidi per al general. La cort es mostrà comprensiva i Basset obtingué quatre rals de bilió al dia. Més endavant, Basset intentà augmentar els seus ingressos pintant quadres que pogués vendre després. El 18 de març de 1718, la cort li ho rebutjà taxativament.
El 19 de gener de 1719, davant l’inici de la guerra de la Quàdruple Aliança, Felip V ordenà el trasllat dels presos tancats a Pamplona i Hondarribia a l’alcàsser de Segòvia, atesa la proximitat d’aquelles places a l’escenari dels combats. El 5 de febrer, Basset i dos presos més d’Hondarribia foren internats a Pamplona. El dia 9 del mateix mes, sortí tota l’expedició d’empresonats cap a Segòvia, on arribaren a mitjan febrer del 1719. A causa de la celeritat del trasllat, Basset perdé pertinences, cartes i documents. En el tractat de Cambrai, del 1721, que posava fi a la guerra abans esmentada, no es feu cap menció a l’alliberament dels empresonats del 1714. Basset, davant d’aquesta mala notícia, es convencé que moriria en captivitat i, per aquest motiu, el 28 de març de 1721 cursà una carta a la cort demanant el perdó reial. La carta arribà a Felip V, que la traslladà finalment al ministre de la Guerra, marquès de Castelar, el qual respongué que no tenia documentació sobre els motius de la captivitat de Basset. En certa manera aquesta absència documental tenia la seva lògica, atès que l’empresonament es produí de manera arbitrària i sense judici previ. A conseqüència de tot plegat, la súplica de Basset no obtingué cap resposta. A això se sumà que durant el tercer trimestre del 1721, l’alcaid de l’alcàsser decidí confiscar les pensions reials que rebien Basset i Bellver. El confessor d’ambdós, Pedro Aleson, rebé les seves queixes al respecte i les traslladà, el gener del 1722, a José de Grimaldo, secretari del Despatx d’Estat. No sembla que la queixa tingués cap efecte positiu que pal·liés la situació desesperada dels dos presos. Aquesta fou tal, que Basset rebé l’extremunció diverses vegades. Finalment, l’alcaid, tement per la vida del seu pres i que pogués aparèixer com a responsable del decés, informà la cort de la situació desesperada de Basset. L’informe provocà que, el 4 de desembre de 1723, fos permès a Basset sortir de l’alcàsser, però amb la condició de romandre a Segòvia. Quan, el 2 d’octubre de 1725, en compliment de les disposicions de la pau de Viena, foren alliberats els presos de Segòvia, Basset no pogué abandonar la ciutat, atès que es trobava postrat al llit de feia temps. Els últims anys de la vida del general maulet foren més penosos encara. La seva situació de llibertat li representà perdre el subsidi reial que havia rebut fins llavors, i no consta que li arribés cap pensió de l’imperi. Si pogué subsistir fins a la seva mort, esdevinguda el 15 de gener de 1728, fou gràcies a l’ajut rebut de dos jesuïtes. De poc li serví, a l’hora de posar remei a la seva precària situació econòmica, que l’emperador Carles VI el nomenés tinent general de l’exèrcit imperial el juny del 1727, set mesos abans de la seva mort.