Situació i presentació
El municipi de Batea, de 128,73 km2, és el més extens de la comarca i es troba al seu extrem més occidental. Limita al N amb la Pobla de Massaluca, al NE i l’E amb Vilalba dels Arcs i Gandesa, al SE amb Bot i al S amb el terme de Caseres. Ja dins la comarca del Matarranya, pertanyent administrativament a l’Aragó, limita a l’W amb el municipi de Maella i al NW amb Favara de Matarranya i Nonasp.
El límit històric entre les terres tarragonines i aragoneses és el riu d’Algars, que en direcció S-N forma, en bona part, el límit de ponent. L’altitud del terme oscil·la entre els 200 m i escaig de Pinyeres i els 460 de la punta dels Massalucans, tot i que s’assoleixen els 526 m al tossal de Mudèfer, a la serra de Botja, al límit meridional. Aquesta última fa de divisòria de les aigües del riu de les Canaletes, del riu d’Algars i de la Vall Major. El territori és format d’estrets barrancs paral·lels, els quals fan cap a les diferents valls vertebradores. La vall de Voravall o de Barball és a llevant, el riu d’Algars a ponent, els Gassos al SW, i, sobretot, la Vall Major, la més important de totes i base de la producció agrícola, travessa de S a N el terme, des de la serra de Botja fins al Matarranya, riu al qual vessa les aigües, ja dins el terme de Nonasp, vora avall de la confluència d’aquest amb el riu d’Algars. La vall del riu d’Algars segueix uns 8 km els confins occidentals del terme, bé que les dues ribes resten al seu interior, llevat en dos curts trams que limiten amb el terme de Maella
Les terres del terme pertanyen en la seva totalitat a les formacions geològiques del període terciari de l’era cenozoica. A excepció del sector W, a la vall del riu d’Algars on es troben els terrenys més antics formats durant l’època oligocènica, la resta del terme és constituïda per materials del Miocè.
La vegetació potencial mediterrània que dominaria al territori, condicionada bàsicament pel clima i els sòls i si l’home no hi intervingués, seria una màquia de garric i arçot al sector nord-occidental, mentre que a la resta de les terres hi apareixeria un carrascar (Quercetum rotundifoliae).
El municipi comprèn la vila i cap administratiu de Batea, els antics pobles de Pinyeres i Algars i alguns masos disseminats com són el Mas de la Fosqueta, el Mas de la Fam, el Mas del Llorac, el Mas del Paganet, les Masies de l’Isidre i la Masia de Mossèn Miquel.
La N-420 de Gandesa a Calaceit (Matarranya) travessa el terme pel sector meridional. En surt una carretera local que porta a la vila de Batea i continua vers Maella (Matarranya). De Batea surten dues carreteres locals que uneixen la vila amb Vilalba dels Arcs i Nonasp (Matarranya).
L’historiador pare Faci, en el seu pas per aquestes terres l’any 1739, diu que Adeba significa “embarcació” i Batea recorda una gran barca el cap de la qual és la unió de les dues valls que l’encerclen.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (bateans) es remunten a l’edat mitjana, quan Batea fou el nucli més poblat de la comarca, per damunt de Gandesa. El 1358 es registraren 214 focs (aproximadament 900 persones), a aquests cal afegir els 29 focs de Pinyeres (120 persones) i els 22 d’Algars (uns 92 h). Aquesta primacia no es mantingué, però, i el 1365 sols hi restaven 94 focs d’església, els mateixos del 1378, després de les fortes epidèmies. El 1497 tenia 137 focs i el 1553 la població era de 151 focs, unes 600 persones, ja per sota de Gandesa. Inicià el segle XVIII amb 154 focs (1708), que pujaren a 168 el 1717 i es convertiren en 504 h el 1718, nombre que encara li permitia de ser el segon nucli més poblat de la comarca. El 1820 el total de la població era de 1.860 h, que quaranta anys més tard s’havien convertit en 2.907. Malgrat la crisi de la fil·loxera, la creixença demogràfica es mantingué i Batea continuà essent la segona vila més poblada de la comarca. A l’inici del segle XX la població havia arribat a 3.233 h. En el cens del 1920 figuraven 3.331 h; encara que l’increment demogràfic no es deturà, Batea era ja la tercera població després de Gandesa. Aviat s’inicià una corba demogràfica descendent, el 1936 la població ja havia baixat als 2.915 h. El 1940 es registraren un total de 2.538 h, que davallaren a 2.347 el 1960. En les darreres dècades del segle XX la tendència decreixent es mantingué, encara que de forma més moderada; el 1970 el total de la població fou de 2.192 h, 2.088 el 1981, 2.022 el 1991 i 2.000 l’any 2001. El 2005 es registrà, però, una lleugera tendència a l’alça: 2.094 h.
Quant a l’economia, a mitjan segle XIX hi havia dos molins d’oli i dos de farina. Modernament, l’economia municipal és bàsicament agrària i de secà, si bé, modernament, hom hi està introduint el regadiu. Gran part de les terres són ocupades per vinyes, majoritàriament de tipus garnatxa, macabeu i carinyena. La resta són ocupades per ametllers i oliveres. De les oliveres s’extreu oli als molins, i les olives de color negre es venen per a fer-ne conserves. L’agricultura de regadiu, tot i que no té la mateixa incidència, es concentra a la zona regada per les aigües del riu d’Algars, on es poden veure camps essencialment dedicats a fruiters (cirerers i presseguers).
Tot i que el sector ramader té una escassa incidència dins el marc econòmic municipal, hi ha un clar predomini de granges porcines, d’aviram i conills.
La principal activitat industrial, al marge d’un cert dinamisme dels sectors de la construcció i la confecció, se centra en l’elaboració de vins i d’altres begudes alcohòliques. La Cooperativa Agrícola Catalana i Secció de Crèdit de Sant Miquel de Batea, n’és la principal productora i elabora vins de taula amb la Denominació d’Origen Terra Alta i vins de maduració. Hi ha mercat setmanal tots els dimarts, dijous i dissabtes. La vila disposa d’un centre d’atenció primària (CAP) per a satisfer les necessitats sanitàries.
La vila de Batea
La vila de Batea es troba a 376 m d’altitud, en un tossal situat al sector meridional del terme. L’antic nucli de població o Vila Closa, que degué ser centrat per l’antic castell, conserva carrers estrets i irregulars que li donen un caire antic, amb arcs coberts que són restes de les antigues muralles. És presidit per la gran església parroquial de Sant Miquel, notable edifici barroc amb façana ricament ornamentada amb tres portes emmarcades per columnes, fornícules avui buides, un gran frontó i un campanar de torre vuitavat, també ben decorat i coronat per una balustrada. L’interior és de tres naus, columnes amb capitells corintis i un gran cimbori que li dóna llum. La plaça Major conserva uns interessants porxos construïts als segles XIII i XIV i és presidida per la casa de la vila. És interessant passejar sota els arcs gòtics del carrer Major, la plaça de Catalunya, el carrer dels Cavallers i el barri jueu. Dins el mateix nucli de població hi ha la capella de la Mare de Déu del Portal, nom relacionat amb les antigues muralles, i la petita capella votiva de Sant Roc, protector de la pesta. El 1981 s’instal·là un monòlit a la plaça d’Espanya de la vila que recorda el VIIIè centenari de la carta de poblament que Alfons I, el Cast, donà l’any 1181.
Les activitats culturals de la vila s’organitzen al voltant del Centre Cultural i Recreatiu de Sant Isidre, conegut popularment com la Germandat, que ofereix diversos serveis ludicoculturals. Durant el mes de gener se celebra, coincidint amb la data de reis, la festa major d’hivern, que dura tota una setmana. El 15 de maig se celebra la festa de Sant Isidre. El 10 de juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. A l’agost se celebra la Fira Comarcal del Vi de la Terra Alta. Finalment, el penúltim diumenge d’agost es fa la festa major de Sant Miquel, de la qual hom pot gaudir-ne durant quatre dies.
Altres indrets del terme
Els antics pobles d’Algars i Pinyeres
A la dreta del riu d’Algars i a migdia del terme, hi ha l’antic poble d’Algars, al lloc on hi hagué l’antic castell d’Algars, documentat el 1153 en la donació que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV feu als templers del castell de Miravet amb tots els seus termes. Resten només un arc apuntat, mitja torre emmerletada, molt esfondrada, i alguns trossos de mur, dalt un tossal. Al peu hi ha l’església de Sant Joan d’Algars, esmentada des del 1500, que fou probablement primera capella del castell i després temple parroquial, sufragània de Pinyeres, la qual fou restaurada i tornada a consagrar el 1942 com un simple edifici d’una nau i porta adovellada. En aquesta església s’hi fa un aplec el 24 de juny. Algars fou incorporat al terme de Batea el 1841.
També a la dreta del riu d’Algars, i al sector septentrional del terme, hi ha l’antic poble de Pinyeres, la carta de poblament del qual és del 1280, que formà part de la comanda de Miravet. Fou un lloc relativament pròsper. Des del 1841 forma part del terme de Batea. La seva església de la Transfiguració, molt destruïda el 1936, és un edifici d’una nau, volta sostinguda per arcs apuntats, portal adovellat i campanar d’espadanya de tres arcs, adossat a una casa. Modernament, és habitat temporalment durant les recol·leccions de fruits.
Al SW de Pinyeres, dalt un turó, conegut pel Tossal del Moro (261 m) que domina el riu d’Algars i l’actual població, hi ha les restes d’un poblat ibèric, jaciment excavat per Bosch i Gimpera el 1913 i estudiat el 1960 per Joaquim Maluquer de Motes.
Els antics casals
Entre els antics casals es destaquen als afores la Torre Martí, que duu la data del 1445 però hom creu que és anterior, i la Torre del Castellà, amb finestrals renaixentistes, que segons tradició era del castellà d’Amposta, el mestre hospitaler.
Al SE de la vila de Batea s’alça el Calvari, tossal presidit per la inacabada capella del Sant Sepulcre i voltat de petites capelles d’una nau i portal adovellat, obres totes del segle XVIII i similars a les aixecades en altres pobles de la comarca i del Matarranya, dedicades a sant Josep, sant Joan Baptista, santa Susanna, sant Francesc d’Assís i santa Magdalena.
A migdia de l’antic poble de Pinyeres i a l’altre costat del mateix riu d’Algars hi ha el grup de cases del Mas Nou, que en el cens del 1860 figura com a unitat de població amb tres edificis i el 1950 constava en el cens amb 3 h. Davant seu, a l’altre costat del riu, hi ha el Mas de Santa Càndida.
La història
Alguns historiadors han identificat Batea amb una important ciutat d’Ilecavònia, citada per Ptolemeu, coneguda per Adeba. Hi ha dubtes sobre aquest supòsit, però és obvi que Batea, com la resta de les poblacions de la Terra Alta, és d’origen protohistòric. És situada dalt un turó, dominant dues valls, la Major i la de les Paumeres, en una zona rica en fonts avui desaparegudes o de cabal molt migrat. La seva riquesa agrícola actual li ha de venir d’antic i això fa que sigui més versemblant aquella hipòtesi. En el seu terme hi ha una gran població totalment destruïda amb vestigis grecs, fenicis i romans, coneguda pel Coll del Moro del Borrasquer. És situada al SW del terme, tocant al de Gandesa, a la partida de Benhofets. Té una font molt a prop de l’ex-recinte urbà, avui pràcticament seca, i una gran bassa construïda sobre la roca viva. Algunes edificacions més recents recorden habitatges dels pagesos dels segles VI o VII. Aquest poblament, amb altres de menys significatius, com les Torres de Navarro, són els únics vestigis que resten d’entre els romans i la conquesta cristiana, a més d’altres d’aràbics, molt deteriorats, dins la vila. Tot seguit d’haver pres el territori als àrabs el 1153, consta Batea per primer cop en un document escrit de donació de Ramon Berenguer IV als templers de l’ampli terme del castell de Miravet del qual formaven part els castells d’Algars i Batea citats en el document: “castrum de Algars et castrum de Bathea, cum terminis sibi pertinentibus”. Aquesta donació fou ratificada el 1182 per Alfons I precisant encara els límits (usque in rivum de Algars continetur et nominatim Bathea). Segons Font i Rius, els senyors del Temple tingueren molt d’interès a repoblar de cristians el territori de Batea, molt llunyà de Miravet, i a la vegada zona fronterera amb un bon establiment humà de moros conreadors de les terres regades pel riu d’Algars, els quals no afavorien gens la seva defensa. El rei Alfons I, coincidint amb la data del 30 d’octubre fa dues concessions referents a Batea i al riu d’Algars, en les quals atorga carta de poblament als futurs residents a fur de Saragossa, alhora que en un altre document concedeix ambdós castells al cavaller Bernat Granell, a fur de Barcelona. Potser podria explicar aquest fet la ineficàcia de la primera carta de poblament, i, així, la segona carta s’hauria fet amb posterioritat, encara que se signà amb la mateixa data per assegurar-ne la validesa a fi d’obtenir de Granell, nou senyor feudal, una efectiva repoblació del lloc. De moment, l’autoritat del sector fou exercida per Bernat Granell, però aviat els templers, amb la ratificació ja esmentada del sobirà el 1182, i en una cessió explícita de Granell del 1187 al preceptor de Miravet, recuperaren les honors de Batea i Algars, i concediren una nova carta de poblament el 1205 a un grup de 60 nous pobladors. Hi hagué noves cartes de poblament a territoris propers. El 1244 es concediren a un grup de la Vall Major, el 1280 al Mas de les Pinyeres i el 1281 als pobladors d’Algars, les quals foren totes signades pels preceptors de Miravet segons usos i costums de Batea. Quan el 1317 els hospitalers heretaren els béns dels templers, aquestes localitats, Batea, Pinyeres i Algars, continuaven formant part de la comanda o batllia de Miravet la qual es coneixeria més tard com la Castellania d’Amposta.
La guerra contra Joan II comportà un greu trasbals per a Batea. Segons Zurita, l’arquebisbe de Tarragona, Pedro de Urrea, al servei del sobirà, prengué per combat i força d’armes diverses localitats de la comarca addictes a la Generalitat, entre les quals estaven Ascó, Vilalba, Batea, Corbera i la Fatarella. La guerra dels Segadors té un testimoni contemporani en la figura d’un il·lustríssim bateà, el doctor en teologia i rector de Gandesa, Onofre Català, que explica com al gener del 1642 les tropes castellanes del marquès de la Hinojosa, que es dirigia a Flix amb un exèrcit de 6 000 homes, trobà resistència al seu pas per la vall de Batea. La població addicta a la terra es fortificà a la vila, aleshores emmurallada, reforçada per soldats francesos i de la Generalitat de Catalunya. Després de 4 dies de lluita els castellans entraren a la Vila Closa i a l’església. Hi moriren 200 persones (40 de Batea i alguns de Caseres i Vilalba). Batea fou cruelment saquejada, passats a ganivet tots els homes que no pogueren escapar i violades totes les dones.
La jurisdicció continuà en mans dels hospitalers dins la Castellania d’Amposta, però Algars ja no apareix en les relacions del segle XVII. Segons Miret i Sans, Batea i Algars constituïren una comanda hospitalera al segle XVIII, dins la batllia de Miravet, però tots els béns i les dominicatures de l’orde passaren a la corona el 1802, sota Carles IV. La prosperitat econòmica i demogràfica del segle XVIII es fa palesa en la construcció de la nova església parroquial de Sant Miquel a l’indret de l’antiga. Les guerres carlines tornaren a produir lluites i enfrontaments a la vila. Madoz recull l’ocupació de la població el mes d’abril del 1834 pel guerriller carlí Manuel Carnicer (llevat d’una casa on es fortificaren els liberals) i la topada que tingué amb un destacament liberal vingut de Gandesa amb 60 homes, que s’hagué de retirar després de sofrir moltes pèrdues.