Situació i presentació
Es troba al curs final de la vall del Riu Corb, en contacte amb el Pla d’Urgell. Té una forma sensiblement poligonal amb una llenca rectangular que s’endinsa dins el terme de Bellpuig. Limita al N amb els termes de Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell) i Bellpuig, a l’E amb Sant Martí de Riucorb i per un punt amb Preixana, al S amb Maldà i al SW i l’W amb Arbeca (Garrigues).
El territori davalla suaument de S a N vers les terres planes de l’Urgell amb altures que oscil·len des dels 373 m als 220 m. Només unes partides de la part meridional tenen desnivells i petits serrats aturonats que són llunyanes perllongacions de la serra que forma el marge dret del Riu Corb. Aquest, quan entra al terme de Belianes, canvia la seva orientació tradicional d’E a W i pren la NW, tot perdent-se entre els recs i les escorrialles del canal d’Urgell, bé que el seu llit es pot seguir fins a la seva desembocadura al Segre.
El terme comprèn únicament el poble de Belianes, cap de municipi. La carretera que comunica la població amb Bellpuig (i, per tant, amb l’A-2 de Barcelona a Lleida) continua vers ponent cap a les Borges Blanques, on connecta amb la N-240, i vers llevant fins a Maldà i Tàrrega.
La població i l’economia
El municipi de Belianes era format per dos antics termes, el de Belianes i el dels Eixaders, integrats en un de sol després del 1842. Belianes tenia 17 focs vers 1380 que augmentaren a 36 el 1553, però no experimentà un creixement remarcable fins al segle XVIII, quan passà de 172 h (1718) a 643 h (1787). Després d’una forta baixa al principi del segle XIX, el 1842, amb l’agregat dels Eixaders, ja s’havia recuperat amb 702 h i pujà fins assolir un màxim de 1 360 h el 1887.
La població del terme dels Eixaders havia estat sempre molt minsa (13 famílies el 1365 i 4 el 1553); entre el 1718 i el 1842 només havia augmentat de 16 a 30 h. El segle XX encetà un període de constant despoblació: 1.261 h el 1920,1.047 el 1940, 961 el 1960, 781 el 1970, 638 el 1981, 564 el 1991. El cens del 2001 registrava un petit increment demogràfic (576 h), que s’accentuà el 2005 (615 h).
La base econòmica del municipi són les activitats agràries. Els principals conreus són els cerealícoles (sobretot l’ordi), l’ametller, l’olivera i la vinya, aquest darrer en recessió. Les terres de conreu es beneficien del regadiu amb aigua elevada del canal d’Urgell. Es conserva la font del Portal. L’oli que es produeix al terme pertany a la Denominació d’Origen Garrigues. La ramaderia comprèn especialment la cria de porcs d’engreix, l’avicultura, els conills i el bestiar boví. En el camp industrial, Belianes té algunes bòbiles que proporcionen materials de construcció a tota la comarca.
El poble de Belianes
El poble de Belianes s’alça en un planell aturonat, a 373 m d’altitud, a l’esquerra del Riu Corb, a l’indret on aquest canvia de direcció. La seva posició enlairada en fa un magnífic mirador sobre la plana d’Urgell i es troba ben comunicat amb Bellpuig. El nucli urbà s’estén en declivi vers el sector ponentí, mentre que les hortes arriben al riu pel cantó de llevant. L’església parroquial de Sant Jaume és un edifici gòtic, edificat probablement al mateix solar d’una anterior església romànica, de la qual resten elements a la portada. Té una sola nau, amb capelles laterals, coberta amb voltes de creueria. Estava en ruïnes el 1842 i es va restaurar poc després. El campanar, de torre, és del segle XVIII. Com a element a destacar, conserva una taula gòtica que formava part d’un retaule, dedicat a sant Jaume, en estil gòtic tardà i de caire popular.
L’edifici que estatja l’ajuntament és el resultat de la reforma que tingué lloc al llarg de la segona meitat del segle XVI, d’una construcció anterior, ja existent al segle XV. Així, segons Lladonosa, al 1416 pertanyia a la família Senvicent, però l’aparença actual es deu a la profunda intervenció cinc-centista de la qual ens informa una inscripció llatina. Segons aquesta, entre els anys 1550 i 1611, el casal fou refet per Antoni de Navés, membre d’una de les branques de la família lleidatana dels Navés. El conjunt és un massís bloc de planta quadrangular, constituït per tres plantes, amb dos tipus de parament ben diferenciats que delimiten els panys dels accessos principals. Així, el carreuat gran, polit i ben escairat, contrasta amb un altre de pedres desiguals. Les obertures es disposen irregularment al llarg dels murs. Són alienades, amb excepció dels dos ingressos principals d’arcs de mig punt amb grans dovelles en disposició radial, una de les quals duu a la clau l’escut familiar. Mentre que el conjunt de les finestres presenta una llinda simple, les que corresponen al primer pis de les façanes nobles són més complexes i estan remarcades per un trencaaigües acabat en mènsules figurades. Hom es planteja la relació d’aquest conjunt d’obertures amb les reformes de la segona meitat del segle XVI i principi del segle XVII. També té interès el casal renaixentista de Cal Roc, del qual es reproduí la façana al Poble Espanyol de Barcelona.
Entre les entitats de caire cultural destaca l’Orfeó Belianenc (1968). Pel que fa als equipaments culturals hi ha l’Ecomuseu de Belianes, del qual forma part el molí d’oli Maurici Massot. Es tracta d’un antic molí d’oli del segle XVII restaurat l’any 1998 i en el qual trobem tota la maquinària original i que es feia servir per moldre i premsar les olives.
La festa major d’estiu se celebra per Sant Jaume (25 de juliol), i la d’hivern és per Sant Sebastià (20 de gener), i també se celebra Sant Isidre (15 de maig). El segon diumenge de Pasqua es fa una romeria al santuari del Tallat (al municipi de Vallbona de les Monges). Des del 1998, pel desembre, se celebra la Festa de l’Oli amb motiu de la recuperació del molí. En aquesta celebració es vol recordar l’art d’elaborar oli artesanalment.
Altres indrets del terme
El terme comprèn, a més del poble de Belianes, els despoblats de Castellsalvà i els Eixaders.
En altres indrets del terme, com a la partida de les Pletes, s’han trobat també restes ibèriques i romanes, i especialment una tomba romana als Vilars, amb un ric aixovar consistent en un collaret de pedres blaves de tipus púnic, braçalets de bronze i un vas de terra sigillata, guardat tot al Museu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida.
La història
Les primeres notícies de Belianes són del 1401. Inicialment formà part de la jurisdicció dels Anglesola i fou donat a l’orde del Temple (hi ha l’escut dels templers en una de les claus de volta de l’església). Del Temple degué passar als hospitalers a l’inici del segle XIV, a l’extinció del primer d’aquests ordes, i fou integrada a la comanda hospitalera de Barbens. També hi tenia drets el paborde de Tarragona, que el 1365 era amo de 9 focs del terme. El 1381 Pere III el Cerimoniós vengué la jurisdicció de Belianes i de Castellsalvà a Jaume de Pallars amb carta de gràcia, però aquest domini durà poc temps ja que al principi del segle XV hi actuava el veguer de Montblanc, que s’enfrontà el 1430 amb el comanador de Barbens, que afirmava de posseir-ne la plena jurisdicció. Més tard hi hagué llargues disputes entre els comanadors i els pabordes de Tarragona sobre els respectius drets senyorials i se sap que ambdós senyors estaven en litigi el 1549, que durava encara el 1616. S’arribà a una concòrdia que reflecteix el capbreu de 1659. El paborde de Tarragona restà amo de la vila de dalt i el comanador de la vila de baix, cosa que a l’hora de xifrar-les corresponia a un terç per a la vila de dalt i dos terços per a la de baix. El comanador tenia en aquest temps tota la jurisdicció plena, l’alta i la baixa, civil i criminal.
El lloc de Castellsalvà, situat també dins el terme, pertanyia igualment als templers de Barbens per donació de Pere de Cubells del 1259 i la seva jurisdicció sempre anà vinculada a la de Belianes. Els Eixaders, en canvi, pertanyia des dels seus orígens a la baronia de Bellpuig, fins que molt aviat, el 1219, Guillem d’Anglesola el donà al monestir de Vallbona de les Monges, que va mantenir el domini fins a l’extinció de les senyories.