Es doctorà en tots dos drets a Bolonya. Tornà a València i fou assessor del justícia criminal (1429). Després d’un exili de quinze mesos a Almansa a conseqüència d’una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja (el futur Calixt III), i entrà al servei d’Alfons IV com a mestre racional (1442) i com a advocat patrimonial (1457) i de Joan II com a advocat fiscal (1458) i com a advocat patrimonial (1461). Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum (editat diverses vegades als ss XVI i XVII), dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa alhora una defensa personal contra els motius de l’exili decretat per l’aleshores lloctinent de governador i germà del rei Joan de Navarra, un tractat adoctrinador de monarques, una apologia de l’organització política valenciana i la propugnació d’una monarquia limitada per furs i lleis i per via de contracte.