El sector muntanyós correspon a la serra Grossa, al límit de la comarca, i el sector ondulat, a la mateixa vall del riu d’Albaida, que drena aquest terme; en travessar la serra Grossa, el riu forma l’estret de les Aigües de Bellús. Prop del poble hi ha la font d’Alfama, d’aigües medicinals, que ha donat lloc al balneari de Bellús. Una gran part del terme no és conreada, especialment a la zona muntanyosa, on hi ha pineda i matollar. El secà ocupa unes 250 ha (80% de l’àrea conreada), la major part de conreus arboris (oliveres, vinya i ametllers) i també cereals. Al regadiu hom hi conrea hortalisses. Les terres, molt repartides, són de conreu directe. Hi ha una petita indústria tèxtil i una altra d’alimentària; l’aigua medicinal és comercialitzada. La població augmentà ràpidament durant la segona meitat del segle XIX, i més lentament fins el 1960, que es produí una lleugera minva.
El poble (391 h agl [2006], bellusers; 422 m alt.) és a la vora de la carretera de Xàtiva a Alcoi, a la sortida del port que salva la serra Grossa. El primer de setembre de 1522 hi tingué lloc la batalla de Bellús, on els agermanats foren derrotats per les tropes reials, prèvia la presa de Xàtiva i d’Alzira per aquestes. La parròquia (Santa Anna), que havia depès de Benigànim, esdevingué independent el 1574. Després de l’expulsió dels moriscs (1609), el senyor territorial, Francesc Bellvís, atorgà (1611) carta de poblament a 33 pobladors. Dins del terme, a l'estret de les Aigües de Bellús, hi ha el jaciment de la cova de la Petxina, habitada al Paleolític mitjà amb mostres de la cultura mosteriana, similars a les de la cova Negra de Xàtiva. Hi ha també els poblats del Tossal Redó i del Tossal del Caldero, de la cultura del bronze valencià.