Des de mitjan anys quaranta exercí el periodisme i fou activista de diversos moviments d’esquerra. Entre altres iniciatives, fou un dels impulsors de la plataforma d’esquerres Frente Amplio (1971). A causa del cop d’estat militar del 1973, hagué d’exiliar-se, i residí successivament al Perú, Cuba (1976) i Espanya (1977). Des de la fi de la dictadura uruguaiana (1984) alternà la residència entre Montevideo i Madrid. La seva obra, d’estil volgudament simple, plasma, amb enginy i visió crítica, la mediocritat i la frustració de la classe mitjana de Montevideo. Cal destacar-ne els contes Montevideanos (1959), La muerte y otras sorpresas (1968), Primavera con una esquina rota (1991), Buzón del tiempo (1999) i El porvenir de mi pasado (2003); les novel·les La tregua (1960), Gracias por el fuego (1965) i El cumpleaños de Juan Ángel (1971); els reculls de poesia Inventario (1963), Aras de sueño (1967), Inventario 70 (1970), Inventario 1982 (1982), Preguntas al azar (1986, alguns poemes del qual Joan Manuel Serrat musicà i enregistrà en el disc El sur también existe, 1985), Contra los puentes levadizos (1998), Defensa propia (2004), Existo todavía (2004) i Testigo de uno mismo (2008), i els assaigs El país de la cola de paja (1960), Letras del continente mestizo (1967), Letras de emergencia (1973), La realidad y la palabra (1991) i Memoria y esperanza (2004), entre d’altres. Conreà el teatre (Pedro y el capitán, 1997) i col·laborà en nombroses publicacions periòdiques. Guanyà, entre d’altres, el premi Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (1999), el Premio Iberoamericano José Martí (2001) i el Premio Internacional Menéndez Pelayo, i rebé del govern veneçolà la Condecoració Francisco de Miranda (2007). Fou investit doctor honoris causa per la Universitat de la República d’Uruguai (2004). En ocasió de l’homenatge que li dedicà l’Instituto Cervantes, l'any 2020 es presentà l’obra en prosa inacabada Tampoco soy de aquí.
Mario Benedetti
© Fototeca.cat
Escriptor uruguaià.