Influït des de molt jove per les idees sionistes i socialistes, després dels pogroms del 1905 s’establí a Palestina (1906) i treballà en les primeres cooperatives agràries jueves. Durant la Primera Guerra Mundial en fou expulsat per les autoritats turques; però, després d’una estada als EUA, hi tornà el 1918 amb la Legió Jueva, que col·laborà amb la Gran Bretanya, nova potència metropolitana de Palestina. S'establí a Tel Aviv i fou un dels fundadors del Partit Laborista (Mapai) i de la Federació Sindical (Histadruth), que esdevingueren poderoses forces polítiques i econòmiques. Competí amb Chaim Weizmann per la direcció suprema del moviment sionista, però guanyà la superior coneixença que el darrer tenia del medi internacional. Per contra, reeixí a erigir-se en líder de la joventut, que ell organitzà d’una manera armada en la Haganah, el nucli principal de la qual, després de la independència, esdevingué exèrcit israelià. Malgrat la prohibició britànica, organitzà la immigració en massa de jueus. El 14 de maig de 1948 llegí solemnement a Tel Aviv la declaració de la independència d’Israel. Fou primer ministre (1948-53 i 1955-63) i tingué una actuació decisiva en la consolidació de l’estat d’Israel. El 1965 rompé amb l'establishment que ell mateix havia creat i organitzà un grup de dissidents del Mapai en un nou partit anomenat Rafi. El 1970 es retirà de la política. Autor de diverses obres de tema polític, es traduí al català Israel, anys de lluita (1973).
David Ben Gurion llegeix a Tel Aviv la declaració de la independència d’Israel (14 de maig de 1948)
Polític israelià.