Filla de Prudenci Bertrana, estudià música amb Joan Llongueres. El 1923 anà a Suïssa a ampliar la seva formació musical. Allà conegué l’enginyer Denys Chauffat, amb qui es casà dos anys després i al qual acompanyà a la Polinèsia en una estada de tres anys (1926-29), des d’on envià cròniques i reportatges a D’Ací d’Allà. De tornada a Catalunya, el viatge li forní el material per a les seves primeres narracions, Paradisos oceànics (1930) i Peikea (1934), i per a la primera novel·la, L’illa perduda (1935), escrita conjuntament amb el seu pare. Afiliada a Esquerra Republicana de Catalunya (1932), durant la Segona República se significà com a defensora dels drets de les dones en nombroses col·laboracions a La Veu de Catalunya, Mirador, La Publicitat, L’Opinió i altres publicacions, i participant en iniciatives com ara la creació del Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya, la Universitat Obrera Femenina o el Lyceum Club de Catalunya, que presidí. Fruit d’un viatge (1935), publicà les impressions El Marroc sensual i fanàtic, molt centrades en la situació de la dona en aquest país.
Del 1936 al 1938 (any que se separà del marit) fou redactora en cap de la revista Companya, vinculada al PSUC. Exiliada a Suïssa, retornà a Catalunya els anys quaranta i publicà les novel·les Camins de somni (1955) i La nimfa d’argila (1956), sobre la infantesa; Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958), sobre la Segona Guerra Mundial; Fracàs (1966), sobre el matrimoni, i Vent de grop (1967), sobre el turisme. És autora també de la biografia del seu pare Una vida (1965) i de Memòries fins a 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or, 1974) i, de publicació pòstuma, Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). L’any 2017 se celebrà l’Any Bertrana, amb l’objectiu de fer conèixer millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana.