De família treballadora, es graduà en dret, carrera que cursà malgrat que patí grans dificultats econòmiques. Afiliat de molt jove al Partido Conservador, fou empresonat diverses vegades durant la dictadura militar del general Rojas Pinilla. Fou ministre de Treball el 1963 i candidat presidencial a les eleccions del 1962, el 1970 i el 1978. En 1975-77 fou ambaixador a l’Estat espanyol. President de la república del 1982 al 1986, la seva acció de govern tingué com a prioritat deturar l’activitat guerrillera a Colòmbia, sobretot mitjançant la mediació i la negociació, iniciatives a través de les quals aconseguí la signatura d’un acord de pau el 1984 que instaurava una amnistia i el desarmament i la integració de les guerrilles a la vida política, acord molt mal rebut pels militars. Tanmateix, el novembre del 1985 el segrest de 300 persones pel grup guerriller M-19 al Palau de Justícia de Bogotà, que se saldà amb un centenar de morts després de l’assalt de l’exercit a l’edifici, enfonsà en gran part la seva reputació, i fins pocs anys abans de la seva mort els familiars de les víctimes n’intentaren sense èxit el processament. Privat constitucionalment de concórrer a un segon mandat, orientà l’activitat política vers la diplomàcia: dins del grup de Contadora (que havia contribuït a fundar durant la seva presidència), fou un dels impulsors dels acords de pau d’Esquipulas, i el 1993 s’integrà en la Comissió de la Veritat, grup d’experts que investigà les responsabilitats per la mort, el novembre del 1989, de sis sacerdots jesuïtes al Salvador en mans de paramilitars. Fou també membre del Club de Roma i president de l’Organització Panamericana de la Salut. Escriví nombrosos llibres de tema polític, econòmic i sobre política educativa.
Belisario Betancur
Altair (CC BY-SA 2.0)
Polític colombià.