La part muntanyosa, al sud i a l’oest, és accidentada pels turons d’Espatera, Sant Antoni i Solaig ( serra de Betxí ). És drenat pel Riu Sec de Betxí o de Sonella. El regadiu (unes 1 000 ha), que ha anat guanyant terreny al secà, ocupa prop del 50% del terme i produeix principalment taronges. El secà (unes 800 ha) produeix garrofes i ametlles. El règim d’explotació de la terra és directe. Hi ha una petita indústria tradicional de terrissaires ( ceràmica de Betxí , melada i negra). La vila (5 403 h agl [2006], betxinencs ; 105 m alt.), situada a la falda dels primers turons, és d’origen islàmic; era habitada el 1609 per 160 famílies morisques i 37 de cristianes. Pertangué als senyors —després marquesos— d’Ariza, el palau senyorial dels quals, amb un claustre renaixentista (1600), es conserva en part, i a llurs successors, els Cardona, marquesos de Guadalest. La parròquia fou donada el 1270 a l’arquebisbe de Saragossa. En constituir-se al s XIX el bisbat de Terol, passà a formar-ne part, i continuà com a enclavament dins la diòcesi de Tortosa, de la qual passà a formar part el 1957 (i, des del 1960, del bisbat de Sogorb-Castelló). Prop de la vila hi ha un calvari, i a 3 km l’ermita de Sant Antoni. Dins el terme hi ha importants jaciments ibèrics i restes de construccions rurals romanes. El baixador de Betxí del ferrocarril de via estreta d’Onda, que ha donat lloc a un veïnat (105 h diss [1960]), és dins el terme d’Onda.
