Situació i presentació
És situat a la banda nord-occidental de la comarca, als vessants meridionals de la serra del Tallat. El terme confina al N amb Vallbona de les Monges (Urgell), a l’E amb Solivella, al SE amb Pira, al S amb Montblanc i a l’W amb l’Espluga de Francolí. És drenat per diversos barrancs que corren en direcció N-S: el de les Garses, a la banda oriental del terme, que conflueix vora la població amb el de les Costes; el del Tossal Gros, que procedent de la banda septentrional del terme de l’Espluga va a parar al de Montblanc, en el seu agregat de la Guàrdia dels Prats; i el de Cellers, a la banda meridional. El terme és bastant accidentat; les seves altituds oscil·len entre 428 i 762 m, i els punts més alts són a la part septentrional (tossals del Bon Any, d’Aleix i del Cucut, i el tossalet de la Batalla). El tossal del Punyet (512 m d’altitud) representa el punt més alt al sector meridional del territori.
El seu terme és travessat per la carretera local de l’Espluga de Francolí a Solivella, que passa pel costat septentrional de la població, i per la carretera local de Blancafort als Omells de na Gaia, que es troba amb l’anterior a l’W del poble. Un ramal connecta el poble amb la C-14 de Salou a Artesa de Segre (que passa per Montblanc i per Solivella).
La població i l’economia
Blancafort tenia 96 focs el 1365 i els mantenia vers el 1380; sofrí una minva a les acaballes de l’edat mitjana i a l’inici de la moderna (54 focs el 1497, 53 focs el 1515 i 50 focs el 1553). Al llarg del segle XVIII la població (blancafortins) experimentà un important creixement (el 1719 tenia 313 h, que el 1787 havien augmentat fins a la xifra de 972). A la primera meitat del segle XIX sofrí una petita pèrdua de població (803 h el 1830 i 808 el 1845), seguida d’una nova alça a partir de la segona meitat del segle que culminaria el 1860 amb 1.291 h.
A partir del segle XX començà a patir una minva progressiva (1.162 h el 1900, 1.158 el 1920, 875 el 1940, 851 el 1950, 758 el 1960, 534 el 1970, 438 el 1981), que es modificà vers la dècada dels noranta (395 h el 1996 i 421 h el 2005).
L’agricultura és la principal activitat econòmica. Els conreus són de secà, dedicats especialment a la vinya, seguida dels cereals, els ametllers i les oliveres, tot i que aquestes han estat molt reduïdes. Pel que fa a la ramaderia, destaca l’aviram, que ha sofert, però, una regressió. Part de la població treballa també a les indústries de Montblanc o de l’Espluga. La Cooperativa Agrícola de Blancafort, que fou fundada l’any 1896 (el seu celler data del 1914), elabora i comercialitza diverses varietats de vins.
El poble de Blancafort
El poble de Blancafort (428 m altitud) és al costat dels aiguabarreigs dels barrancs de les Costes i de les Garses a la partida del Collet.
Vista parcial del poble de Blancafort (Conca de Barberà)
© Fototeca.cat
El nucli es formà a la segona meitat del segle XII a redós del seu castell de Blancafort —una petita torre, situada en un petit tossalet a la banda septentrional de la població, i de la qual només resta el topònim del lloc que ocupà.
El primer temple parroquial, romànic, era situat davant l’actual, al lloc que ocupa avui dia el dipòsit de les aigües del poble. Al seu costat hi havia el cementiri, on es conservava una important col·lecció d’esteles funeràries de forma discoidal, que foren recollides i dipositades al Museu Diocesà de Tarragona. L’església parroquial de Santa Magdalena de Blancafort, d’àmplies proporcions i d’estil barroc, fou iniciada el 1793 i acabada el 1804. Fou cremada el 1808 pels francesos a les ordres del general Suchet. Al bell mig de l’església es conservava la làpida sepulcral, avui recollida dins l’església, del cavaller Josep Anton de Minguella, un dels principals propulsors i costejadors de l’obra. Altres edificis d’interès són la Casa Minguella, coneguda per Cal Cavaller (segle XVII), on apareix, a la seva façana, l’escut nobiliari de la família, el Forn del Comú, Cal Sec (edifici modernista) i els porxos de la plaça Vella.
Entre les diverses entitats cal esmentar la centenària Cooperativa Agrícola de Blancafort, que disposa d’una secció de caràcter recreatiu. La festa major s’escau per l’agost, i pel juliol es fa la festa major petita de Santa Magdalena. Ha estat molt tradicional la devoció dels blancafortins al santuari de la Mare de Déu del Tallat (Vallbona de les Monges), que, segons la llegenda, en el moment de ser trobada per un pastor de Ramon Berenguer de Llorac, senyor de Solivella, un tal Fitor de Blancafort anà al lloc amb ànim d’endur-se-la cap a aquest poble. Celebrava romiatge al santuari per Pasqua Florida, juntament amb Forès i Solivella, i ara s’organitza una pujada al santuari a l’agost o al setembre, seguint el vot que el poble va fer l’any 1483.
La història
El municipi de Blancafort apareix documentat el 1207, data en la qual Pere Romeu i Arnau Fitor donen a Poblet un cens de 2 sous sobre les cases de Pere Drula. Formà part de la batllia de Montblanc i el 1387 integrava el ducat de Montblanc en ser erigit per Joan I a favor del seu germà Martí. Els habitants de Blancafort participaren, a la segona meitat del segle XIV, i malgrat les seves protestes, en la construcció de les muralles de Montblanc. Al segle XVIII pagaven delmes a la mitra, a la vila de Montblanc, al seu castlà i al monestir de Vallbona. La major part de les seves cases foren bastides a la fi del segle XVIII i al principi del XIX.