Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull ( David Rey
), Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions socialistes dins l’Estat espanyol; reivindicaven la lluita revolucionària, l’internacionalisme proletari, basat en l’autonomia dels partits nacionals i el dret d’autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l’apoliticisme subversiu de la FAI i a la política social moderada de l’Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d’atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d’un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials del Principat i d’algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de l’Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d’octubre del 1934 sota aquesta bandera d’unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia excloure cap organització i per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s’uní amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en castellà La Batalla
(1930), L’Hora
i Front
(1932) de Barcelona, i L’Espurna
(1932) i Avant
(1932) de les comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
Cartell del Bloc Obrer i Camperol