Erròniament, al conjunt de les dites dinasties, amb personalitat pròpia i independent cadascuna (llevat la de Parma, la qual depenia en certs aspectes de la d’Espanya), ha estat donat l’apel·latiu de Casa de Borbó o Casa de França. Aquesta denominació, emprada també pels mateixos interessats, fou fomentada per raons i interessos polítics dels sobirans francesos, principalment arran de l’entronització del primer Borbó a Espanya, pels pactes de Família i també per motius d’ordre tàctic i diplomàtic arran de la caiguda de la monarquia a França. D’aquesta Casa de Borbó, se’n consideraven caps els reis i els pretendents de França fins el 1883; després, els pretendents carlins espanyols fins el 1936, i, finalment, l’exiliat rei d’Espanya Alfons XIII i el seu fill l’infant Jaume, duc de Segòvia. Tots els descendents del primer duc de Borbó, portin o no portin aquest cognom, pertanyen a una mateixa nissaga o raça, la dels Capets, però no a una mateixa casa ni a una mateixa dinastia, ni tan sols a una mateixa família, en el sentit restringit d’aquest mot.