Fill del duc Robert I i de la seva segona muller, Maria Antònia de Portugal. Succeí el seu nebot Robert II com a duc de Parma i cap d’aquesta casa ducal. Durant la Primera Guerra Mundial fou oficial d’artilleria de l’exèrcit belga, i participà amb el seu germà Sixt en les negociacions secretes entre el seu cunyat, l’emperador Carles I d’Àustria, i els aliats. Pretengué durant un quant temps el tron de França i escriví articles i algun llibre fent valer els orígens francesos de la seva família. El 1936, en morir Alfons Carles de Borbó, darrer representant de la dinastia carlina espanyola, que era casat amb una germana de la seva mare, el nomenà regent de la Comunió Tradicionalista, per tal que en el termini més curt de temps nomenés la persona amb més drets a la corona espanyola. Durant la Guerra Civil Espanyola, com a cap de la junta militar carlina, s’adherí a l'alzamiento nacional del 1936, i el 1937 manifestà la seva adhesió a Franco, però el 1945 signà un manifest demanant-li que es retirès. A la Segona Guerra Mundial organitzà a França un nucli de resistència antialemanya, i fou deportat a camps de concentració. El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus. El 1972 delegà les seves funcions de la causa carlina en el seu fill gran, Carles Hug, en favor del qual renuncià el 1975 els seus pretesos drets a la corona espanyola.