Situació i presentació
S’estén a la dreta del Ter, que forma part del límit septentrional amb uns meandres pronunciats i el separa del terme municipal de Cervià de Ter. Limita, a més, amb els municipis de Sant Joan de Mollet (E i SE), Sant Martí Vell i Juià (S), Celrà (W) i Sant Julià de Ramis (NW). El territori és travessat d’W a E per la séquia d’en Vinyals, que procedeix del Ter, a ponent de Celrà, i s’uneix a la riera de Sant Martí, dins el terme de Bordils. A part del nucli de Bordils, cap administratiu, el municipi comprèn el veïnat de Rissec, al NE del poble, el conjunt disseminat del Molí i el barri de la Carretera, aquest a tocar del municipi de Sant Martí Vell. Segueix el límit meridional la carretera C-66 de Girona a Palafrugell per la Bisbal i la línia del ferrocarril de Barcelona a Portbou, que té un baixador a Bordils.
La població i l’economia
Vers el 1380 hi havia 43 focs, que havien passat a 53 el 1553, superada ja l’època d’epidèmies i de despoblament del segle XIV. L’increment sostingut es mantingué al segle XVIII (352 h el 1718 i 438 h el 1787), menys espectacular que a la resta de la comarca, i el 1860 arribà a 814 h, que passaren a 902 el 1900. Des d’aleshores el ritme de creixement ha estat alentit i constant, sense daltabaixos significatius, com en altres petits pobles del Gironès: el 1970 tenia 1.184 h, 1.242 h el 1981 i 1.330 h el 1991. Amb el canvi de s el creixement demogràfic continua al mateix ritme, el 2001 hi havia 1.344 h i el 2005 s’arribà a 1.501 h.
El territori és molt planer, especialment al sector pròxim a la riba del Ter, on són abundants les frondoses plantacions d’arbres de ribera. Bordils havia estat anomenada la capital del pollancre i l’especialitat coneguda per bordilenc assolí prestigi internacional. L’agricultura és en gran part de regadiu, gràcies a les aigües de la séquia d’en Vinyals. L’aprofitament de l’aigua a través de la séquia té l’origen en el privilegi reial concedit el 1748. Bonaventura de Vinyals i de Font, a la primera meitat del s. XX, va canalitzar l’aigua a profit dels termes de Celrà, Juià, Flaçà i Bordils. Es conreen principalment cereals (blat de moro, blat, ordi) hortalisses i arbres fruiters. Hom cria sobretot bestiar porcí i aviram. Les activitats industrials hi han tingut poc desenvolupament, però la proximitat del polígon industrial de Celrà ha possibilitat el treball en la indústria de molts bordilencs. Hom troba establiments d’allotjament al terme, alguns encarats al turisme rural.
El poble de Bordils
El poble de Bordils (42 m altitud) centra el terme municipal, entre la carretera i la via del ferrocarril d’una banda i el Ter de l’altra, vora la riera de Palagret, que hi aflueix. L’edifici més destacat és sens dubte l’església parroquial de Sant Esteve, d’estil gòtic tardà, construïda a la segona meitat del segle XVI (una llinda de la porta duu una inscripció segons la qual fou començada el 1561); és un edifici de grans dimensions, amb la façana coronada per dues torres o garites, als angles, de caràcter defensiu, i una galeria de banda a banda. Té una sola nau i tres capelles a cada costat i l’altar major té un retaule renaixentista; el campanar és format per una torre octagonal massissa. El 2002 acabaren les obres de restauració. A l’agost s’escau la festa major de Sant Bartomeu i pel juny el Club d’Handbol de Bordils organitza una popular sardinada.
La història
El lloc apareix esmentat ja el 990 sota la forma Burdilis, i al segle XIV continua esmentat com a Burdillis (per això Botet i Sisó opinava que el nom havia de ser Burdils), però sembla que deriva clarament de borda, “casa de camp”. A l’edat mitjana, des del segle XII, la seva jurisdicció senyorial anà lligada amb la del terme del castell de Cervià. En la guerra contra Joan II, el rei concedí la jurisdicció de totes dues localitats a Juan de Villalpando, majordom del rei. Uns quants anys abans, concretament el 1462, i durant la guerra civil esmentada, les forces del rei Joan II, comandades per Pere de Rocabertí, van derrotar al pla de Bordils les forces de la Generalitat dirigides pel noble Bernat Gilabert de Cruïlles. Al segle XVII Bordils consta com a lloc reial, sotmès a la jurisdicció directa del veguer de Girona. Durant la dominació francesa (1808-14) la població no sofrí incidents greus i formà part del cantó de Girona dins el subcantó de Juià (que comprenia també Celrà i Sant Joan de Mollet).